Tota sa meva grogor
me ve d’una malaltia,
però sa teva negror
no la’t llevarà sabó
ni lleixiu, per fort que sia.

-Senyor batle, ¿que no frissa?
¿Si mos volgués escoltar?
Això ho ha de demanar
n’En Manyo d’es Barracar,
ell qui treia es bestiar
de dins sa seva païsa.

Ella pegava p’es quatre i ningú encara ho sabia
més que la pobra criada que la calçava i la vestia.
La senyora i la criada se disgustaren un dia.
Sa criada li va dir que a sa mare ella ho diria.
-No ho digues, mala criada, no ho digues a mare mia,
perque, si ho dius a mumare, te faré llevar la vida.

-Fia meva, vine ençà; vine ençà, la meva fia,
que, si és ver lo que m’han dit, te faré llevar la vida.
-No crega un tal, mumare; no crega un tal de mi,
que tan donzella som ara com a l’hora que em parí.
Que me’n deix anar, mumare, que me’n deix anar, amor mia;
les dames que estan brodant fil d’or los faltaria.-
En es pla de s’escala la jove va deslliurar.
-Vine, Comte Galzevà.- I ve el Comte Galzevà.
-Cerca-la jove i sana i que siga bona dida
no hi plangues el dinero. Vine i portaràs tu hijo.
Quan davallava l’escala se va encontrar amb el rei:
-¿Què portes davall la capa? –Metles tenres, senyor rei.
-¿Me’n voldries donar una per la filla que tenc mala?
-Dic ver que else m’han comptades i no en puc llevar ni una.-
La posaren en capella que l’havien de matar;
ella li feia cartetes an el Comte Galvezà.
-Fieta, no som ton pare, per jo porer-te salvar.-
Ell se va vestir de frare, que l’havien de matar.
-Se confessi, senyoreta, per jo porer-te salvar.
Com va esser en el pecat per anar-la a confessar:
-¿Ho ha dit ja tot senyoreta?, que quan voldrà, no podrà.
-N’he dormit quatre jornades (ella no ho gosava dir;
tanmateix he de morir) amb el Comte Galzevà.-
Per penitència li da que li das una besada.
-Frare, no lo puc besar dona que comte ha tocada.-
L’agafa per la mà blanca, la se’n va du a l’altar.
-Vénguen rectors i vicaris; amb ella me vui casar.