Te’n pories excusar
que aquesta cançó fes planta.
Tu galania en dus tanta
com una òliba que canta
i, si per cas, ningú enquantra,
un gran susto li deu dar.
Te’n pren com un aubardà
que, de destrossat que està,
damunt s’ase no s’aguanta.
En tenir busques dins s’ull,
jo ja pens en s’estimat;
dins Son Verí està llogat
i no el puc veure quan vull.
Jo i tu, qui som tan amigues,
poríem anar plegades.
Ara que vénen ses fires
s’estimat mos ha deixades.