Com vaig començar a caminar,
es sol se volia pondre.
Vaig arribar a Son Brondo,
a Son Brondo vaig anar.
Vaig prendre es dret de Costitx;
no sé què vaig veure enmig,
si és vila o llogaret.
No és tan gran com Ciutat
perque l’han fet més estret.
Anem-hi per Campanet,
me daren sopa de bolla.
D’allà, anem-mos-ne a Sóller,
no em donaren res de bo.
Anem-mos-ne a S’arracó
a dur una carabassa
per omplir-la de brossat.
D’allà, anem-mos-ne a Andratx
per dur paumes i graneres.
Vaig prendre aquelles voreres
per caçar dos eriçons
i vaig trobar dos minyons
que estudiaven a Randa.
Anem-hi per Son Orlandis,
no em vui ’turar fins a Selva.
Allà me donaren beure
amb una gerra sense ansa
i jo no ho volia creure.

Va passar En Colau Rander:
-Al•lotes, ¿que emmidonau?-
El cridaven: -Sí, Colau;
vine, t’enmidonaré.
-Jo, d’enmidonar, ja en sé;
ja m’he emmidonat un trau.

Quan es moixet va fer “uè”,
qui s’havia de morir,
sa senyora degué dir:
-Sa barqueta anirà a mè!-
Amb tota sa senyora manay,
volguérem tirar consei
per anar a cercar un parei
i treure’l de sa foganya.
P’es coll el vàrem fermar
amb una corda gruixada,
i amb sa primera estirada,
devers enmig se trencà.
Mentres muàvem sa corda,
es parei va descansar.
El tornàrem enganxar
i no el vàrem poder moure.
Es pareier diu: -Beguem,
i s’enuig espassarà.
El hauerem d’anar a cercar
dos pareis, i le traurem!-
Ells varen anar a cercar
es dos pareis de Son Sales
i, a força d’estirades,
el poguerem remenar
i, rossegnat, va arribar
fins baix des ses Enramades.
Quan varen esser a Ciutat,
la gent n’estava admirada:
que es cap per sa Porta entrava
i sa coa rossegava
per ses jonqueres d’es Prat.
Com varen esser asa Porta
qui el varen denunciar,
un espia em va cridar
i me va ennovar:
-¿Que no sabeu, mon germà,
que aquí no poren entrar,
dins Ciutat, cap bísti’ morta?-
Varen tirar per avall,
com qui anar an Es Molinar,
i encara no eren allà,
com una arpa s’enganxà
i tot va botir en es vall.
Més de set-cents filaners
que dins es vall hi havia,
perque es gat no els enclogués.
I encara n’hi hagué
més de tres-cents de tocats,
de coixos i d ebaldats,
i un centanar d’escalfats,
i tots se feren malbé.
Vaig anar a sa Calatrava
a cercar escorxadors.
En vengueren cent i ods,
entre es valents, e smillors,
perque un tot sol no bastava.
De ses dents i s’escarpó,
de sa testa i de’s cervell,
varen compondre un vaixell
per anar a guerra major.
diada de funció,
es de davant serà ell.
Tenia una cama torta
i un budellet moplt prim.
M’ho comprà es capellà Xim
i en va fer tant de saïm,
que tots noltros ne tenim
i n’hi ha per tot Mallorca.
El Rei tot sol en comprà
quatre-centes corteroles
per untar ses corrioles
d’es vaixells qui van per mar.
En Jaume, mon companyó,
a Ciutat el se’n duran:
veurà si n’hi mostraran,
de matar gats de fogó!
Eren dos pareis valents
i cent homos amb palanques.
Això són moneies blanques
que us he dades entenent!
I ara, si cada mentida
mos tornàs un sac de blat,
no l’hauríem acabat
es temps de sa nostra vida!