En Toni, ¿on és en Toni
s’estimat de N’Antonina?
Qui farà aquest matrimoni
guanyarà sa barretina.

Baix d’un uiastre em posí,
em posí a taiar tabac.
Com el vaig tenir taiat,
llavò me vaig adormir.
I, com me vaig deixondir,
mitjanit era tocada.
Vaig dir: -Mesquinet de mi,
l’amor ja estarà colgada!-
Vaig dir a mon cos:- Fé’t envant!
Arribarem prest a casa,
que, si la jove em té amor,
m’esperarà d’aixecada.-
Em vaig posar a caminar,
mir i vaig afinar un llum
a la casa a on anava.
Alegria ja me’n dava,
però encara n’era lluny.
I, com vaig arribar allà,
tir tres macs a la finestra;
i ella, com a jove llesta,
amb so darrer s’aixecà.
Li vaig dir com campava.
Va dir que se despuiava
per tirar-se dins el llit.
Li vaig allargar la mà,
pensant donar-li alegria,
emperò més s’entristia
i se va posar a plorar.
-¿De què plores, amor bona?
Que no t’he servida bé?-
Me va dir: -No ploraré;
lo que em demanes faria
si de tu pogués fiar,
però tenc de reparar
si mumareta ho sabia,
quin barreig me donaria;
me’n som bé per afluixar!
-De ton pare i de ta mare,
bé te’n pots aconhortar
que la mort vendrà un dia
i a tots dos los se’n durà.
No tendràs pare ni mare
ni ningú que te consol.
Llavò pensaràs un dia
en l’amor qui bé te vol.-
La jove tot s’ho escolta
i diu:- Al punt som aquí!-
I li va tancar la porta
i no la hi va tornar obrir.
Ja no era per a creure,
ni tampoc per a pensar:
tenir sa gerra en sa mà,
tassó i tot quant hi ha,
i set, i no porer beure!
El diumenge, hi va tornar,
tot picat de los sis dies,
i li diu: -Si bé em volies,
tu sol no repararies
a lo que et vaig demanar,
a ino m’ho volgueres dar
ni me digueres que no.-
La jove està enamorada
i el jovenet també
i li va dir: -Fé i desfé
del meu cos, si tant t’agrada!-
Com el jove hagué lograt
lo que el seu cos desitjava,
se va demostrar picat
i féu altra enamorada.
Es dissabtes hi anava
p’es corral, a poc a poc.
La joveneta trobava
que plorava ran d’es foc.
-Plora, plora, joveneta,
tu motiu tens de plorra.
Encara que te rebentis,
amb tu no me vui casar!

Un dia que feia vent,
vaig dur a moldre an es molí
i es meu compare em va dir:
-No estic bo, mal de cap tenc.-
Testejaven junts los dos,
quan es mal li va pegar.
S acomare el se mirà:
-Sou massa miraculós!-
Com sa veinada arribà,
va demanar-ñi consei:
-Això és mal sense remei;
a veure’l hauré d’anar.-
A sa primera vegada,
no la hi deixaren entrar.
La jove se’n va tornar
trista i desconsolada,
i no quedà aconhortada
fins que a veure‘l va tornar.
Va dir: -Deixau-me passar,
que és sa darrera vegada.-
Com dins la cambra va entrar,
que va veure tanta gent,
demanà, per compliment,
quin era lo seu menjar.
Li digueren d’un congret
lo seu cos se sustentava.
Poreu pensar el seu cosset
de quin modo se trobava!
Com dins la cambra va entrar,
va dir: -Compare, ¿què feu?-
I ell, com a servidor de Déu,
resposta li va tornar.
-Ai, comare, comareta,
sabeu que em trob de rendit!
Jo me trob dins aquest llit,
i vós, aquí davant, dreta.-
Resposta li va tornar
perque li volia bé.
Diu: -Comare, ¿què he de fer?-
I se va posar a plorar.
Ell, per dar-li més consol
o perque no el ves plorar,
sa cara se va tapar
amb so doblec d’es llençol.
-Compare, ¿que vos faç por,
que sa cara vos tapau?
-Comareta, a mi em causau
un clau a dins lo meu cor.
Sempre tendré a la memòri’
lo que hem estat jo i vós!
-Comparet meu, adiós,
que mos vegem a la glòri’!
Compare, vós ja sabéu
que el meu cor mai desconfia:
deixau-me bona obra pia
per aquell ball que em deveu.-
Ella no tengué conhort
i an es doctor preguntà:
-Es meu compare, ¿què fa?
-Ja res li puc ordenar:
d’aquí al vespre serà mort.-
Com jo vaig sentir tocar
es combregar de s’amor,
lo que més pena em donà
va esser s’extremunció.
Com jo vaig sentir tocar
sa campaneta petita:
-Oh, Déu meu, quina visita
es compare, avui, tendrà!-
Com vaig sentir ses campanes
que de mort varen tocar:
-Es meu compare serà,
cotonet de mes entranyes!-
Com vaig sentir ses campanes
que tocaven per mon bé,
es meu cor un tro va fer
que, en tot es temps que viuré,
no tendré ses colors sanes.
Ses germanes totes tres
se varen ’ferrar per mi.
Lo continent varen dir:
-Es teu compare mort ès!
-Anem, Tonina –vaig dir-;
jo li vui fer una corona
que, per la seva persona,
no planc tot quant hi ha aquí!-
A dins es vas del Roser
està enterrat es compare.
Jo he comanat a mumare
que m’hi han d’enterrar també,
perquè en la vida i la mort,
estiguem sempre plegats.
Així los ne prengui a tots
los qui estan enamorats!