Diumenge a vespre, garrida,
la despedida us vaig dar.
El dilluns, ja vaig estar
sense un puntet d’alegria.
El dimarts, no vaig menjar,
ni talent que no tenia.
El dimecres, de plorar,
la siqui real venia.
El dijous vaig arribar
que la gent no em coneixia:
tots quants d’ossos damunt tenia
los me porien comptar.
El divendres, me’n prenia
com el qui està a la cadira
i l’han d’ascabussejar.
El dissabte, vaig campar
així com millor podia,
i vaig pregar tot lo dia
a Jesús, Fill de Maria,
que me vengués a ajudar.
Si poria comanar,
jo voldria, vida mia,
tenguésseu tanta alegria
com tristor me vàreu dar.

Diuen que la Reina és morta;
a mi em toca anar endolat,
que el Rei un dret m’ha donat
que no puc trobar tancat
a casa que no hi ha porta.

Salomó, ¿saps què va dir,
i a l’Escriptura se troba?
“Malalt que aplega sa roba,
senyal que se vol morir”.