-A on ets, Llorenç Plomer?
-Dins la presó estic tancat.
-Digues-me, ¿quina maldat?
-Gabriel, jo sols no ho sé!
-Tu qui deus haver cantat,
a mala hora, p’es carrer!
-Sí que m’hi som arriscat;
sí que he cantat p’es carrer.
Jo hi era per comprar blat,
perque el ’via menester.
-’Guesses vengut a ca-meva,
si havies de mester blat;
amb un sac sense barcella,
jo te n’hauria donat.
-¿Sentiu aquest rossinyol,
de quin modo m’ha cantat?
Diu que m’hagués donat blat,
i ell ja va vendre es llevat
dins es mes de juriol!
-Valga’m Déu, quin cativeri!
Bons dos mos hem aplegats!
¿Pobres i trebais mesclats?
Ja no hi faltarà misèri’.

La mare i la filla, garrida mia,
seuen en es portal, garrida guila.
La filla broda seda, la mare broda estam.
Mentres elles brodaven, passà lo seu galant.
La filla es posa a riure, la mare a sospirar.
-¿De què sospirau, mare, de què sospirau tant?
-¿De què vols que sospiri? La gent passa rallant.
Diuen si en tes entranyes s’hi cria un noble infant.
Diuen que està sencinta del Príncep don Juan.
Mira, tu, que, si és nina, a l’hospital ’nirà,
i mira que si és mascle, a dida el donaran.
Set anys estarà amb ella i set anys estudiant.
Set i set són catorze, l’infant ja serà gran,
i li armaran pistoles i també un cavall blanc,
i anirà per la vila matant i degollant.
El Rei dirà a la Reina: -¿De qui és aquest infant?
-De Na Maria Cables i el Príncep don Juan.

Maria, lo que voldria,
de sa carta fesses cas;
com manco t’ho pensaràs,
una visita tendràs
de Na Bet i de sa tia.