Los vostros superiors
no sé com tan errats van;
se pensen que em privaran,
garrida, de rallar amb vós,
i jo, per càstig dar-lós,
ja seré casat amb vós
com manco se pensaran.

No em voldria morir mai;
sempre estar així com estic:
ni més pobre, ni més ric;
ni més jove, ni més jai.

Sa sogra, mal llamp la mat!
Cada pic que ralla, ment,
perque diu davant la gent
que no m’haguera trobat
condret ni afortunat
de poca manya que tenc.