Sa tia Antonina
i es conco En Simó,
varen vendre s’ase
per menjar torró.

Es natural d’es casar:
d’es dotze fins an es tretze;
perque, si els deixen passar,
s’al•lota ja torna lletja.

El dia que em vaig casar,
molt dejorn me vaig colguir.
Sa novia me va dir
que anàs amb ella a vetlar.
I, com se’n vengué a colgar,
prompte vaig botar d’es llit,
i li vaig dir: -Bona nit!
Jo me’n vaig a festejar!-
Ella me va dir:- ¿A on vas?
¿No te fa, sa companyia?
Jo te puc donar alegria,
en el món, tant com viuràs.-
S’estimada me digué:
-Lo que és estat, siga estat;
un homo, en esser casat,
a dins ca seva està bé.-
No sé si Déu m’escoltà
o l’àngel qui ho va oir:
morí abans de’s sol sortir
i se va fer enterrar.
Quan jo vaig obrir sa porta,
hi va haver un berfgantell:
-Homo, abaixa’t es capell;
dus dol de sa dona morta!-
Vaig deixar es capell en terra;
no el poria abaixar més.
Si me trobàs amb diners,
cercaria una guiterra
per ballar amb Na Miquela
que està a s’Hort d’es Codonyers.
Molts me deien que ploràs
i jo tenia alegria:
-Tirau, tirau, facem via,
i la durem an es vas,
i allà t’hi podriràs
i no daràs mala vida!