Plorava! Saps que plorava! I no tenia consol, perque veia que es reol, sense fer vent, s’engronsava.
Pa
Sant Joan
Quina vida regalada que té en Juan escolà! De damunt es campanar veu segar s’enamorada.
Un fadrí la s’imagina: l’avénc o no l’avénc; no l’espanta aigo ni vent ni trons ni llamps ni brusquina.
Jo no havia segat mai ni sabia què cosa era: es segar és feina geugera en sebre recórrer es tai.
