Perque ets estada tan llesta,
una altra te’n cantaré.
Déu vuia que l’any qui ve,
si Déu ho vol i convé,
vegem sa mitjana festa.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Panades
Inca
305
III
Un homo casat calquetja
per sos infants mantenir.
Ben diferent d’un fadrí,
qui tots los du a sa corretja!
A ses portes del Rei Moro, una mala herba hi havia,
que tothom que la tastava, danyada ne romania.
Fia de donya Isabel va voler ser descarada
i va tastar d’aquella herba i va romandre danyada.
Un dia estant a la messa, son pare la se mirava.
-¿De què me mirau, mon pare? ¿De què me mirau sa cara?-
-¿Qué t’he de mirar , ma fia? Me pareix que estàs danyada.-
Feren venir vuit doctors, los millors de dins Granada:
Quatre li miren es peus i altres quatre la cara.
A la una diuen tots: -Aquesta noia està danyada.-
Per no dar es disgust a son pare diuen que està opilada
perquè ningú ho sabia més que la pobra criada
que la calçava i vestia i li rentava sa cara.
Un dia se baraiaren sa senyora i sa criada.
Sa criada li va dir: -Ho contaré a sa mare!-
-No ho diguis, mala criada; no ho diguis a mare mia,
perque, si ho dius a mumare, jo te llevaré la vida.
-Bon dia tenga, senyora! –Bon dia, criada mia!
-Un fet li vénc a contar si m’assegura la vida.
-Si contes la veritat, ja la tens assegurada.
-Un fet li vénc a contar: que té la fia danyada.-
Quan la senyora sentí això, totd’una caigué acubada.
El rei era allà dalt; treu el cap a la ventana
i vé el comte qui passava:
-Desen (sic), comte, desen, comte, i desen, comte del dia.
Mata la teva comtessa i et casaràs amb ma fia.-
Es comte se’n va a ca-seva i estava trist i penós.
Sa comtessa li va dir:
-¿Qué heu jugat o heu perdut, o heu tengut res amb el rei?
-No he jugat ni he perdut, ni amb el Rei ‘he baraiat,
però ell m’hon ha manat, que et tenc de llevar la vida.
-Mena-me’n a ca mon pare, no snetiràs rall de mi!
-No ho puc fer, bona comtessa. El mal rei m’ho ha mandat.-
-Avine i lleva’m la vida; tanca’m dins set parets,
perque es rall de mi no sents, i no colguis ets infants
en es lloc que les colgaves; colga-los amb la criada
i no sentiran es ruido. Quan la volia matar
sent un àngel que li diu: -El Rei ja n’és a l’infern
i sa fia condemnada. Se detenga, senyor comte;
el Rei ha mort en la nit i la fia a punt del dia.
I donau-vos un abraç com Sant Josep i Maria.
Gerineldo, Gerineldo, Gerineldito querido,
¡si te pudiera tener tres horas en mi retiro!
-No se burle usted, señora, no se burle usted conmigo.
Porque soy vuestro criado, señora, os burláis de mí.
-No me burlo, Gerineldo, que de veras te lo digo.
Entre la una o las dos mis padres se habrán dormido.-
Entre la una o las dos, se oye un pequeño ruido.
-¿Quién rodea mi palacio? ¿Quién pasea en mi castillo?
-No tema, soy Gerineldo, que vengo a lo prometido;
Vengo en zapatos de seda por no hacer tanto ruido.-
Se pusieron a hablar como mujer y marido.
Cansaditos de hablar, se quedaron adormidos.
Cuando el Rey se despertó, dos horas el sol nacido,
se fue al cuarto de la Infanta y los encontró dormidos.
Puso mano a la espada: -¿Que les les tiro o no les tiro?
Si mato a Gerineldo, desde niño lo he tenido;
y si mato a la infanta, mi reino será perdido.
Les pondré la espada en medio: les servirá de testigo.-
La infanta se dispiertó: -Dispiértate, amor mío;
despiértate, Gerineldo,
que la espada de mi padre entre los dos ha dormido.
-¿Por dónde me iré, señora, por no ser tan conocido?
-Sale por el jardín mayor a coger flores y lirios.
-¿Dónde vienes, Gerineldo, que estás tan descolorido?
-Vengo del jardín mayor de coger flores y lirios;
la fragancia de la rosa el color me ha bebido.
-No lo niegues, Gerineldo, que con mi hija has dormido.
De la mañanita, a las ocho, seréis mujer y marido.
-La promesa tengo hecha a la Virgen de la Estrella:
de mujer que ha sido mía, de no casarme con ella.
La promesa tengo hecha a la Virgen del Pilar:
mujer que sirve de dama, de no poderme casar.