Tu te devies pensar
que sense tu no viuria,
i al cap de vint-i-un dia
sa poca amor que et tenia
dins es foc la vaig tirar.

Sainies de plenitud
dues cada mes me’n dava,
i mu mare se pensava
que era sang que m’ofegava,
i era que jo ja n’estava
de sa teva amor vençut.

Es sol ja mos torna blau
la mitat per cada banda.
L’amo, ¿vós que heu de romandre,
que pareix que no frissau?