Una fadrina no sap
lo bé que n’està amb sa mare,
i com ve que ja és casada,
li donen qualque atupada
i qualque barret sobrat.
I si sa mareta ho sap,
se n’hi va tota enfadada
i diu:-Cara de tros d’ase!
Jo no la’m ’via mirada,
¿i tu ja li has pegat?
-Ella m’ha romput un plat
i una gerra que ha esbrocada!
I un frare qui és passat
li ha donat una mirada.
Aquest cop que li he pegat,
ara veig que l’hauré errada.

A aplegar busques, Mateu,
que ara ve sa primavera;
tu seràs colomí meu
i jo colomina teva.

Es qui prendrà possessori,
fadrina, d’aquest cos teu,
podrà dir que té de Déu
un salomó encès de glori.