El Bon Jesuset
volia mamar;
i la seva mareta
el feia estudiar.
Mes amors ja són passades
i no tenc ningun consol:
allà on se pon es sol,
tot m’eren enamorades.
Damunt un ruc, damunt un ruc,
un senyor ben assegut!
Ell se n’anava a passejar,
i es ruc va caure, va llenegar.
HI havia aigo, se va soiar.
Sa mare deia per tot arreu:
-¿No voleu caure? No coalqueu!-
I es senyor deia: -Això és amarg!
Qui no vol caure, que no coalc!-
Damunt un ruc, damunt un ruc!