N’era lleuger de la cama,
tots els mals passos seguia
i el dimoni li eixia
conforme fos una dama.
-Senyora, ¿què té d enou son marit,
que, a altes hores de la nit,
vaia sola p’es carrer?
-Senyor meu, jo som anada
a una caas de joc,
i m’hi he estorbada un poc
i els meus criats m’han deixada.
-Senyora, si vol venir,
a casa l’acoiré,
bon sopar li daré
i un bon llit per dormir.
-Si vostè no em destapàs
i en secret m’ho tengués,
que el meu marit no ho sabés,
poria esser que em ginyàs.
-A casa tenc dos criats
i també dues criades;
elles ja estaran colgades
i ells també estaran colgats.
No ho sabran persones nades,
lo que jo i vós hem tractat.-
Los dos se’n varen anar
a acas del cavaller,
i a lo punt ell li tragué
coses bones per sopar.
-Cavaller, jo som sopat.
-I jo, senyora també.
-Ara m’ha de dir on té
un llit que sia guardat.
-Aquí deçà tenc un llit
on jeia la meva esposa.
Si m’ofereix una cosa.
la hi deixaré jeure anit.
-Jo ho tendria per afronta,
res haver-lide negar.
De tot quant demanarà
esta nit ’nirà a son compte.
Mentres que se descalçava,
per anar-se’n a colgar,
el cavaller hi va entrar,
i ella li va preguntar
si sabia amb qui tractava.
Va respondre el cavaller:
-Senyora, jo res no sé,
però me pens haver-lès
amb una dama de bé.
-Si jo fos dama de bé,
no faria lo que faç.
Comana’t a Sant Antoni,
que mal encaminat vas!
Jo no faç cap cerimòni’
a ningun cristià nat…
I sabràs la veritat:
que les has amb el dimoni.-
(Aquí el dimoni se treu una llista amb els pecats del cavaller i els hi llegeix.)
N’era escrita de buscai,
de papare no massa bo.
El qui va darrere això,
ja pot prendre bon mirai!
A lo punt comparegueren
de dimonis un quefer
i an el pobre cavaller
a l’infern el se’n dugueren.
Del demés no sé què feren,
ni sebre-ho no he de mester!
Pensant jeure amb sa senyora,
llavonses no va esser ver.
Així ho fa el qui s’enamora
de coses que no pot ser.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Narratives
Artà
Assonant
6
IV
Sa meva guiterra sona;
madona, ¿que la sentiu?
Una fia que teniu,
la calçau i la vestiu
i ha d’esser sa meva dona.
Un homo que no té pa
per ell, es fiis i sa dona,
s’alegra tant d’una trona
com una euveia d’un ca.
Al salir de Casablanca, pasé por la romería,
i vi a una mora lavando en la fuente cristalina.
-Apártate, mora bella, apártate mora linda;
deja que mi caballito beba de esta agua tan limpia.
-No soy mora, caballero; yo soy cristiana cautiva.
Me cautivaron los moros cuando yo era chiquilla.
-Si quieres venir conmigo, a casa te llevaría
encima de mi caballo...Anda, pues, vidita mía!
-Muchas gracias, caballero, con mucho gusto, vendría.
Las ropas que yo lavo, ¿dónde dejarlas podría?
Las que son de plata y oro, de asiento nos servirían.
Las que son de poco precio, corriente las llevaría.-
Él se apea del caballo y a la morita subía,
y después los dos dichosos hacia su tierra partían.
Al pasar por estos montes, la morita sonreía.
-¿Por qué ríes, mora bella? ¿por qué ríes, vida mía?
¿Te ríes del caballero, del caballo o de la silla?
-No me río del caballo ni me río de la silla,
y menos del caballero que a buena tierra lo guía.
Es que veo tierra patria, que es mi tierra tan querida.-
Al pasar por estos bosques, empezó a llorar la niña.
-Dime, niña, por qué lloras; dímelo, niña querida.
-Lloro porque en estos bosques mi padre a cazar venía
con mi hermano Moralejo y Linda en su compañía.
-¿Qué voces oigo, Señor, Virgen sagrada María?
Dime quiénes son tus padres. –Son los Condes de Oliva.
-Pensando llevar mujer, llevo a una hermanita mía!
Abra, madre, las puertas, ventanas y ventanillas,
que aquí os traigo la rosa que llorabais noche y día.
Que repiquen las campanas, que repiquen de alegría,
que ha aparecido la mora que en España fue cautiva!-
La madre, al oir esto, desde el balcón se tiró
a los brazos de su hijo y allí vino y descansó.
-Qué suspiros tan bonitos, hijos de mi corazón!
Qué suspiros tan bonitos! –Allí vino y descansó.