N’era lleuger de la cama,
tots els mals passos seguia
i el dimoni li eixia
conforme fos una dama.
-Senyora, ¿què té d enou son marit,
que, a altes hores de la nit,
vaia sola p’es carrer?
-Senyor meu, jo som anada
a una caas de joc,
i m’hi he estorbada un poc
i els meus criats m’han deixada.
-Senyora, si vol venir,
a casa l’acoiré,
bon sopar li daré
i un bon llit per dormir.
-Si vostè no em destapàs
i en secret m’ho tengués,
que el meu marit no ho sabés,
poria esser que em ginyàs.
-A casa tenc dos criats
i també dues criades;
elles ja estaran colgades
i ells també estaran colgats.
No ho sabran persones nades,
lo que jo i vós hem tractat.-
Los dos se’n varen anar
a acas del cavaller,
i a lo punt ell li tragué
coses bones per sopar.
-Cavaller, jo som sopat.
-I jo, senyora també.
-Ara m’ha de dir on té
un llit que sia guardat.
-Aquí deçà tenc un llit
on jeia la meva esposa.
Si m’ofereix una cosa.
la hi deixaré jeure anit.
-Jo ho tendria per afronta,
res haver-lide negar.
De tot quant demanarà
esta nit ’nirà a son compte.
Mentres que se descalçava,
per anar-se’n a colgar,
el cavaller hi va entrar,
i ella li va preguntar
si sabia amb qui tractava.
Va respondre el cavaller:
-Senyora, jo res no sé,
però me pens haver-lès
amb una dama de bé.
-Si jo fos dama de bé,
no faria lo que faç.
Comana’t a Sant Antoni,
que mal encaminat vas!
Jo no faç cap cerimòni’
a ningun cristià nat…
I sabràs la veritat:
que les has amb el dimoni.-

(Aquí el dimoni se treu una llista amb els pecats del cavaller i els hi llegeix.)

N’era escrita de buscai,
de papare no massa bo.
El qui va darrere això,
ja pot prendre bon mirai!
A lo punt comparegueren
de dimonis un quefer
i an el pobre cavaller
a l’infern el se’n dugueren.
Del demés no sé què feren,
ni sebre-ho no he de mester!
Pensant jeure amb sa senyora,
llavonses no va esser ver.
Així ho fa el qui s’enamora
de coses que no pot ser.