Mumare me comanà
amb calentures i febres,
i, al cap de los nou mesos,
en aquest món me posà.
Me duien a batiar,
cosa que més hi emporta;
com me varen arribar,
mumare ja va esser morta.
I me deixaren mamar
llet de los altres minyons:
a força de molts de panxons
jo vaig arribar a surar.
Mon pare tot inquiet
quan me sentia plorar,
llimosna anava a captar
i me va arribar a comprar
una cabra amb poca llet.
Ella em dava de mamar;
par que fos el seu fiet.
Com vaig esser més grandet,
la me’n duia a pasturar.
Una tia em va nodrir;
ja en passava, de fortuna!,
i me dava llet dejuna
perque li faltava es pa.
Quan me varen demanar,
jo me n’anava a plorar
a qualque racó i seure.
-No creguis ’ver-t’hi de jeure;
sa casa m’has d’agranar!-
I jo era ben petit
i sa casa ja agranava.
La gent deia, quan passava:
-Aqueixa no l’han nodrit!-
Me cridaven i me deien:
-Mare nova trobaràs,
i molt millor que estaràs!-
I jo, pucer, qui m’ho creia!-
D’enfora la veig venir
per dins un camp qui lluïa,
jo ja vaig dir: -Dissort mia,
que molt prompte seràs aquí!-
I com ella va esser aquí,
li deman sa mà a besar
i tal galtada em clavà
que en terra me fé botir.
-Es morros t’he d’esclafar
i de fa te vui fer morir!-
Quan mon pare ho va sentir;
que n’hi va sebre, de greu,
haver de veure un fii seu
de fam s’hagués de morir.
Ple de ronya vaig sortir
que ningú em volia prop.
Me varen dir que em posàs
en una pell vora es foc.
Amb una olla de lleixiu
mumare me va escaldar;
i lo que és més d’admirar,
a hores d’ara sigui viu!
Com mon pare em destapà
per veure sa cremadura,
va dir: -Oh, fii d’hermosura,
al cel te’, pràs anar;
trobaràs ta mare allà,
guapa com una pintura.-