Amb ningú, ramell de flors,
el meu cor s’entretenia.
Entre les dotze i migdia,
era que En Riutort tenia
per fer trossos d’es meu cos.
-Roig, ataca a sa paret!-
I, ell, lleial, el va servir.
Tanmateix lo va trair,
que li roegà es braç dret.
En terra, baix d’un batzer,
era que l’hi roegava,
i debades sospirava
i ningú comparegué.
Un poc abans d’arribar,
me va sentir sa germana,
i mumare li demana:
-Margalida, ¿què serà?
-En Toni ve amb una mà
que ja no hi té cap part sana!-
No va caure desmaiada,
però prim li va mancar,
En el cel són ses Cabrelles,
senyal que Déu h aposat.
Jove de vint anys d’edat
va compondre aquest glosat
dins la vila de Sencelles.

Quan m’embarcaré, diré:
-Adiós, port de Mallorca!
Per ventura sereu morta,
mu mare, quan tornaré.

Com jo vaig sentir tocar
aquelles set bataiades:
–Fadrines enamorades,
correu an es combregar!