De Santanyí vaig partir
amb una fosca resolta,
i p’es camí em varen dir:
-Andreu, Na Roseta és morta!-
No sé si ho feren a posta
per donar-me més tristor:
un me deia que era morta,
s’altre que estava millor.
Ho volia sebre cert
i vaig anar a ca sa tia:
-Tia, ¿com va Na Roseta?
-Na Roseta es vol morir!-
Amb la guiterra hi anava
per veure si l’alegraria,
però, com més i més anava,
encara més s’entristia
perque la mort s’hi acostava.
Crida son pare i sa mare:
-Deixau-me besar sa mà,
que és sa darrera vegada
que vos torn incomodar.-
Mentres les paraules deia,
el senyor doctor va entrar
i tan prest va preguntar
a sa malalta, què feia.
Ella diu: -Senyor doctor,
malament me sou campada;
tota sa dematinada
no em som trobada millor.-
Respongué el senyor doctor:
-Tens orde de confessar.
Prepara’t per combregar
i rep bé Nostro Senyor.-
Vaig agafar un mocador
i me vaig posar a plorar
vegent que sa meva amor
s’havia de confessar.
-Que són de grosses ses penes
que mos sol enviar Déu!-
I aquell germanet seu
casi feia plorar pedres,
i jo que me feia estelles
que esquerdaven lo cor meu!
Quan vaig venir de tocar,
que la vaig trobar mudada,
li vaig dir: -Rosa encarnada,
jo et vui dar una besada,
que és sa darrera vegada
que té poré contemplar!-
Com la treien de ca seva,
sa mare la va besar:
-Adiós, fieta meva,
aqueixa hermosura teva
pols i cendra ha de tornar!
Aqueis cabeis tan hermosos,
que no gosava mirar,
han d’arrivar a rossegar
per dins terra d’es fossar
com animals verinosos!-
La se’n duien a enterrar
i es germans feien es tro,
i vuit dies va durar
que només feien plorar
amb gran pena en el seu cor.
Quatre eren que duien llum
i quatre que la portaven,
i, entre ells, n’hi havia un
que es seus uis no s’eixugaven.
Tres, de quatre, eren guerrers
i se donaren sa mà
quan la duien a enterrar.
El qui feia més plorar
era En Pau de Son Reinés:
-Xau-me passar, cavallers,
que defora vui anar.
Jo no puc veure enterrar
dins sa terra d’es fossar
sa prenda que jo estim més!-
Quan foren dins el Roser,
qui es vas varen obrir,
a un amic meu vaig dir:
-Enterrau-me a jo primer!-
I si no és per s’amic meu
que em va agafar per un braç,
m’hi tirava, dins es vas.
Ell va dir: -Homo, ¿què fas?
Tateix no la tornaràs!
Més val comanar-la a Déu
o fer-li dir una missa
que és un benefici gran.
Jo no dic que t’ho deman,
però pe ventura en frissa.
Terè! Comana-la a Déu
i gira’t cap a l’altar,
veuràs la Mare de Déu
que se morí un Fill seu;
se’n va haver d’aconhortar.
¿I per tu conhort no hi ha
per assaciar el cor teu?

Ara vos vui explicar
una paraula que és vera:
Se fé hora de dinar,
i a sa taula no hi ha pa,
i mos hem de conformar
amb quatre fuies de bleda.
I sa dona que me deia:
-Mem què menjarem, demà!-
En no tenir què menjar,
és molt poca s’alegria!
Ni jornal que no tenia,
ni camp meu a on picar,
ni pasterada ni pa
dins sa casa no hi havia.
I, com es mal temps m’apreta,
no hi ha temps ni mar dolent.
D’onsevulla véngui es vent,
partesc cap a Porto-Petra!
Vaig arribar an es Fortí
antes de s’auba trencar;
vaig treure foc i fumar,
sa llinya vaig enllestir.
Sense brumejar ni res,
me pos a pescar tot d’una,
i, trac-trac! m’enverguen pruna
que per poc vaig a mar estès.
I jo tir i torn tirar,
i peg forta sa tirada,
i vaig treure una variada
que pesava mig quintar.
-Altres comptes farem ara!-
vaig dir entre mi mateis.
-Jo sé cert que es ’gafar peix
no és per s’homo qui repara!

Aquesta n’és sa doctrina
de s’homo, quan s’ha casat:
que, si ve i compra blat,
sa dona ven sa farina;
i si té un nin o una nina,
li venen es pa pastat,
i es pobre malanat
no pot fer es cul de gallina.