Miquel, Miquel, Miquelet,
que m’has causada de pena!
Jo vendria a veure’t
d'es jardí de Barcelona.
Jo cui branques d’un Roser
perquè sa soca m’agrada.
Catalina, prenda amada,
a Ciutat te n’ets anada
a llogar-te per criada
a casa de cavaller.
Digues, i te serviré
com a criat vertader,
igual d’esser vòstron pare.
No us espanteu si visc trista
o si duc mon cor endolat.
Si no torna s'estimat,
de plorar perdré la vista.