Jo tenc uns modos de viure
qui tu mai t’ho pensaràs.
Si em deixaves sa clau baix,
saps com me faries riere!
-Sa clan baix no et puc deixar
perque mon pare no hi és;
tot quant per tu puc fer, ès
deixar-te es corral empès,
i millor podràs entrar.
-Pes corral no puc entrar
per amor d’es galliner,
perque es gall esqueinarà
i sa gallina també.
Vine devers mitjanit ,
i sa gallina, que crid.
Saps quan mon pare dorm ferm!
-Baix d’un uiastre em posí
de colzo taiant tabac,
i quan el vaig tenir taiat,
allà m’hi vaig adormir.
Quan me vaig despertí,
mitjanit ja fonc tocada.
El cor me deia: -Ves-hí;
s’amor se serà colgada.-
Ja enfora veia dos llums
a sa casa a on anava;
pensau si content estava,
però emcara n’era lluny.-
Com el jove va arribar,
pega dos tocs a la porta.
La jove no ho va sentir,
i fonc com a dona entesa;
un macolí li tirà;
an es tercer, li obrí.
Es jove li demanava
si ja s’havia colgada
per tirar-se dins el llit,
ara que estava despuiada.
-Espera’m un poc su-aquí;
’niré a veure es veis si dormen.
la jove tancà la porta
i no la tornà obrir.
Jo no n’era per a creure
ni tampoc per a pensar
tenir sa gerra en sa mà,
i set, i no porer beure.
Tan grossa la m’has pegada
perque no pogués entrar.
-Si de tu pogués fiar,
lo que em demanes faria;
però vaig a reparar
si mon paret ho sabia.
M’estimat, voleu callar,
que tota estic retgirada.
Jo, aleshores, me pensava
que mon pare i mumare
me deixarien més blava
que s’aigo que hi ha a la mar.
Com per dins la casa entrava,
me pareixia un mort,
i això era la sort
o fou l’amor qui em cridava:
No has avisada ta mare
i això era la sort.

A la vorera de mar hi ha una donzella
que brodava un mocador, cosa més bella!
Quan va esser en es brot major, ja no té seda.
Se gira cap a la mar, veu una vela,
veu venir un mariner que la nau mena.
-Mariner, bon mariner, portau-me seda.
-Digau-me com la voleu: ¿blanca o vermella?
-Vermelleta la vui jo, que m’és més bella.
-¿Pujaríeu dalt la nau, gentil donzella?
Si anam a l’arenal, triareu d’ella.-
Mentres ella la triava, la nau fa vela.
Com va esser a s’arenal, s’adormí ella;
com va esser allà d’allà, ja se despertà.
Ella mira ençà i enllà, n’és lluny de la terra.
-Mariner, bon mariner, portau-me en terra,
que los aires de la mar me mouen guerra.
De tres germanes que som, yo soy doncella,
una és sa dona del Rei, s’altra és princesa;
jo qui som la més hermosa, som marinera.
Una du manteta d’or, s’altra de plata;
jo qui som la més hermosa, som marinera
Una du manteta d’or, s’altra de plata;
jo qui som la més hermosa, duc estamenya.
Una du sabates d’or, s’altra de seda,
i jo, com a marinera, duc espardenyes.
Elles viuen dins palaus que fan enveja.
-No tengueu enveja d’elles, vós sereu Reina,
vestideta d’or i argent, coral i perles.
Per vós he trescat el món des del meu reine,
i ara que ja us he trobat, vos tendré sempre.

-¿Dónde está el camino, niña, para ir a la ciudad?
-Ai, senyor, vostè ja el deixa a l’altra part del costat.
-Sabes, niña, tu hermosura me ha llegado a cautivar.
-Jo, senyor, som la pastora que pastura aquest rebany.
-Yo quisiera, hermosa niña. en tu rebañito entar.
-En el rebany que jo guardo no hi pot entrar cap galan.
-Vámonos, hermosa niña, los dos al parque a jugar.
-No hi vui anar, que no vénguen els feroços animals.
-Vente conmigo y no temas, allí nadie nos verá.
-Si no hi ha parets que escoltin, els aucells ho contaran.
-El árbol que no hace fruto Dios lo manda castigar.
-També mandarà que cremin qui menja del fruit privat.
-Si lo haces de esta manera, doncellita quedarás.