Sa muleta se queixava
i a Na Coloma contà:
-Ton pare em mena a abeurar,
però no em dóna cap fava.

Mu mareta,
feis-me una coqueta
d’es nas fins a sa boqueta.

-Encara que sia al•lot,
llecènci vui demanar
si em voleu deixar mesclar
cartes en es vostro joc.
-Al•lotet, com t’he afinat,
amb sa careta atrevida,
jo em pensava que sa dida
llavò et ’via desmamat.
-Antany, a aquestes saons,
mu mare em va desmamar,
i d’aleshores ençà,
heu de comprendre, germà,
que estic tan fort per glosar
com un bastiment per mar
que és sortit a pelear
amb mil i cinc-cents canons.
-Engendrat de sang robada,
toca, ves-te’n a colgar,
que no hi ha cap cristià
que pugui arribar a afinar
qui és ton pare i ta mare!
-Tant puc esser fii de frare,
com canonge o capellà.
Veniu ençà, mon germà,
i em dareu sa ma a besar;
per ventura sou mon pare,
que ja enganàreu mumare
a’s temps d’es fadrinejar!
-¿Ene quin llibre has après
aquest dibuixat que tens?
Es bords no tenen parents
ni vincles ni testaments,
sinó que ses seves gents
descendeixen del pecat!