Moix, coix,
pota rodona.
Passa per l’ona.
Rei passava,
pedra badava.
Moix, coix,
un raig de mel
per damunt vós.

Davall un abre em posí,
em posí a taiar tabac,
i, com vaig haver acabat,
prompte m’ha vaig adormir.
I, com me vaig despertir,
era mitjanit tocada.
s’amor se serà colgada!-
D’enfora veiem un llum
de la casa on anava,
i jo que content n’estava
i encara n’era lluny.
Ell va arribar a la casa,
pega dos tocs a la porta,
i la jove no ho sentí,
peròi lo que més importa,
que, en el tercer, va obrir.
Se daren la bona nit,
així com lo pertocava,
i ella diu: -Jo em descalçava
per tirra-me dalt es llit.-
Ell l’agafa per la mà,
li diu:- Quina amor tan bona!
-Oh, Miquel, deixa’m estar;
lo que desitges no és hora.
Lo que desitges faria
si sabés que pic fiar,
però vaig a reparra
si la gent d’aquí ho sabia!
-De ton pare i de ta mare,
te n’hauràs d’aconhortar,
que la mort vendrà un dia
i tots dos los se’n durà;
i tu arribaràs a estar
en la meva companyia ,
i jo en companyia teva,
perque ets la meva costella
tant com el món durarà.
Tu i jo hem d’arribar a menjar
dins la mateixa escudella.
-’Xa’m anar a veure si dormen,
que prestament seré aquí.-
La jove tanca la porta
fort, i no la tornà a obrir.
El dissabte se n’hi anà,
tentat de tots aquells dies.
Li diu: -Si tu bé em volies,
a res no repararies
de lo que et vaig demanar.-
La jove es troba tapada:
-Fé de mi lo que vols fer,
però voldria també
de la gent del meu carrer
no haver d’esser mermulada.-
I com ell hagué lograt
d’ella lo que desitjava,
va fer una altra enamorada
com si mai res fos estat.
El dissabte, ella es posa
asseguda en es portal.
Considerant lo sue mal,
diu: -Per ventura aquell tal
sense mal de cap reposa!-
Sa padrina és dona llesta
i lo hi sap donar entenent:
-Ha tengut empediment
però vendrà vespre!

Dalt es puig vares ballar
per fer contenta Na Rossa,
i ara sa teva bossa
més de mig any plorarà.