Madona de Son Vaquer,
ja poreu sortir aviada,
que sa vostra fia té
una dragona aferrada.
A sa Serra de Son Oms,
una farola han posada
per pegar qualque llumada
a s’enterro d’es dragons.
Un tal Miquel Garrover,
com de Son Vaquer venia,
deia an es qui coneixia
que En Francesc Pelut tenia
vint dragons dins un paper.
De Sant Juan eren molts,
i de Montuïri, trenta;
no pegraen cap sempenta,
però tiraren dragons.
-Madona de son Vauqer,
¿què vàreu fer d’es dragons?
-En férem botifarrons
per com es gendre vengué.-
Un dragó com un aumud
trobaren dins un paper.
Madò Morta ja no té
cap cabei en es puput.
An es pastor de Maìà
li va sebre molt de greu
que a un ball qui era seu
dragons hi varen tirar.
Es dematins s’arromanguen
per anar a munyir dragons.
De Sant Juan eren molts,
Montuïri i Vilafranca.
Un barco esteranger
per dins Maià se negava
de tant carregat que anava
d’es dragons de Son Vaquer.
Més informació
Classificació
Humorístiques
Poble
Sant Joan
Rima
Assonant
Interpretació
Aquesta glosada; molt coneguda a Sant Joan i als pobles del contorn; és un pintoresc capítol de la joventut –ara i sempre esburbada- d’en temps primer. Relata; com bé se deixa entendre; l’esbucament d’un ball. Allò de sempre: rivalitats entre fadrins capgrinosos. I; per eterna memòria; a usança d’aquells temps; en feren cançons de picat. “Esbucar balls” era una frase corrent. Vet aquí la tècnica d’esbucar-los: apagar els llums a bastonades o llançant-hi una sabata o fulles de figuera de moro; cremar sobre calius; damunt el portal de la casa; ambostes de pebres de cirereta; i així; tots els qui hi havia al ball al punt tossien desesperadament; tirar olles i gerres plenes de brutícia; tocar a les baules; de darrere un cap de cantó; mitjançant una cordellina. A Son Vaquer s’hi estrenà una técnica nova i potser de més rendiment que no les susdites: enmig del ball hi escamparen un esbart de dragons. “Esbucar un ball” era la màxima ofensa que pogués fer-se als fadrins i fadrines que l’havien organitzat.
Altres cançons relacionades
A la França hi ha una dama rosseta com un fil d’or,
qui, adiós, Aina Maria, robadora de l’amor!
Té la cabaiera llarga, li arriba fins als talons.
Sa mare li fa sa coa amb una pinteta d’or.
Sa padrina la hi untava amb aigo de nou olors.
Sa criada la hi fermava amb un floc de mil colors.
Sa germana li posava una diadema d’or.
Son germà la se mirava amb los seus uis matadors:
-Si no fósseu ma germana, jo me casaria amb vós.-
Li dóna la seva dreta i la du a missa major.
Com entren a dins l’esglèsia rompen a cantar en el cor.
Ella pren aigo beneita i les piques tornen d’or.
Per no banyar-se els dits d’aigo, ne porta didalets d’or.
En esser enmig de l’església, els altars llueixen tots.
Les dames seuen en terra i ella a cadireta d’or.
El capellà que diu missa ha perduad la lliçó.
L’escolà que li ajudava no li sap donar raó.
-¿Coneixeu aquella dama, rosseta com un fil d’or?
-Es fia del rei d eFrança, parenta del d’Aragó.
Noltros tenim una nina
i no mos deixa fer res;
la tenim a dins es bres
perquè encara no camina.
Si és borda, deixa-la anar
i casa’t amb sa parenta.
Jo m’aconhort de pagar
sa mitat de sa dispensa.
Tradicionari de Mallorca
