Vaig venir de França per a treballar.
No vaig trobar feina i em pos a esmolar.
Esmolador vell, fa cara de noi
tot lo dia corre amb la mola al coll.
Esmola estidores, qualque guinavet.
Tot lo dia corre, no s’aguanta dret!
Jo li privaria d’anar p’es carrer,
que lleva sa feina al pobre ferrer!

Un dia passava
per baix d’un carrer;
vaig veure un roser
que roses tenia.
I jo li vaig dir:
-Roser preciós,
polit i hermós,
¿vols venir amb mi?
¿Vols venir amb mi,
amb mi fins Alger,
coirem taronges
d’aquell traonger?
Aquell taronger
tan apreciat;
el qui l’ha sembrat
habilidat té.
Habilidat té.
es fii d’es canonge.
Que, si vos feis monja,
jo frare em faré.
Jo frare em faré
i estaré ausent,
i em passejaré
per dins el convent.
Aquelles taronges
tenen gran virtut:
es malalts que en mengen
cobren la salut.
Aquelles taronges
que vós abastau,
obriu-me’n les portes,
no tanqueu amb clau.

-Quantes passes has donades,
Miquel, p’es camí de Lluc!
-No serà res, si la duc,
si no hi som anat debades.