Un homo vei qui se casa
amb una al•lota garrida,
sempre la té divertida
p’es veinats de fora casa.

Farem Pasco en devuit festes
a set de juny,
i veurem ses dones llestes
jugant a l’ui.
Ses faves trauran bon brui,
molt venturoses,
amb un creixent com es puny,
ben victoriós.
El fadrí anirà gojós
i entonat.
Esperant s’enamorat,
la jove guapa,
se pentina i se fa llampa
avant de punt.
Ell hi va i la troba a punt
de pastora mia.
Pentina qui te pentina,
guapes sereu,
i enlà no romandreu
per vestir sants.
De joves que n’hi ha tants,
un per cada una.
Això serà per ventura;
no hi ha res cert;
que p’ets homos mai se perd
i estan a punt.
Doctes de tot el món junt,
¿com no veniu?
Me direu d’aquest estiu
lo qu esabeu,
i llavò escoltareu
lo que jo sé
de s’any que començaré.
Vos contaré
que es temples d’en temps primer
molt me consolen.
Veureu nines qui redolen,
ningú els hi empeny.
Contra d’aquest gran desdeny
no hi ha gavella:
van de capella en capella
i fan els passos.
Se miren es bergantassos
uis de través.
I lo que else pica més
mirar qui entra.
Es fadrins en duen trenta
en es pleguet.
Ses al•lotes fan rotlet
en es sermó
i el pare predicador
predica a l’altre.
Ells son el s’escolten gaire,
casi no gens;
només tenen pensaments
amb sos estimats:
-¿Que l’ha svist? ¿Qué ja han entrats?
I ahir, ¿que el veres?-
Oh, dones bambes, grosseres,
tot quant ho sou!
¿Que no veis que això és el món
que us du engananades
amb so manto abrigades
d’aquest engany?
Vos pensau que no feia dany
i en feis massa.
I el dimoni qui vos caça
amb so banyam!

Que som de desgraciada,
que l’hagi d’agafar coix!
Si no fos que el trob airós,
diria que no m’agrada.