L’amo meu m’ha barrejat
perque em som llevat grandia.
Si Déu ho vol i Maria,
demà, en esser de dia,
en Ros ja estarà cansat.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Llaurar - Pareller - Parells
Llucmajor
558
II
Un rei tenia tres fies, totes tres com una plata.
El rei s’enamora d’una, Margalida, la més guapa.
Quan sa mare se’n temé , la tanca dins la cambra,
sens porer menjar ni beure més que pa i aigo salada.
Passa un dia; en passen dos; passa tota la setmana;
ella, de set que tenia treu el cap a la finestra.
Va veure els seus germans que amb bolletes d’or jugaven.
-Oh, germans, mos bon germans, ¿no em daríeu un glop d’aigo?
I la glòria guanyaríeu, la glòria tendreu guanyada.
-No la te beuràs, maldita, no la te beuràs, malvada,
perque volgueres esser de mon pare enamorada.
Ella torna entrar el cap, i llàgrimes de sang plorava.
Passa un dia; en passen dos; tota la setmana passa.
Ella, de set que tenia, treu el cap a la finestra.
Va veure la seva mare, que en posteta d’or rentava.
-Ma mare, la mia mare, ¿no em daríeu un glop d’aigo?
I la glòria guanyaríeu, la glòria tendreu guanyada.
-No la te beuràs, maleïda, no la te beuràs, malvada,
perque volgueres esser de ton pare enamorada.-
Ella torna entrar el cap i llàgrimes de sang plorava.
Passa un dia; en passen dos; passa tota la setmana.
Ella, de set que tenia, treu el cap a la finestra,
i va veure lo seu pare que amb pipa d’or fumava.
-Oh, mon pare, lo meu pare, ¿no em daríeu un glop d’aigo?
I la glòria guanyaríeu, l aglòria tendreu guanyada.
-Correu, criats i criades! duis aigo a sa meva filla,
que le primer que la hi durà la corona d’or tendria.-
Quan foren en el replà, la veren que badaiava;
los àngels li feien llum, Maria la coronava.
Son pare fou condemnat, i sa mare condemnada.
Ella va esser salvada per tota l’eternitat.
N’Amelis està malalta, N’Amelis, filla del Rei;
la vesiten duucs i ocmtes i tota la reial gent.
Quan sa mare la va veure: -Ma filla, ¿quin mal haveu?
d’aquella beguda que em dàreu, metzinada me n’haveu.
-No digueu un tal, ma fill; si no, vos condemnareu;
cridau el confés, ma filla, i llavó combregareu.
Com estareu combregada, després testament fareu.
-Oh, ma mare, mare mia, no vos agradarà gaire
el testament que faré.
Dels set castells de dins França, ni un vos ne deixaré.
-I a los altres, filla meva, ¿an equi los deixareu?
-Han d’esser per mes criades, perquè m’han servit molt bé.
-La cadena d’or, ma filla, ¿ane qu la deixareu?
-La cadena i la corona, el collar i les braceres,
com totes les joies meves, seran de la Mare de Déu..
A vós, perque sou ma mare, vos deix un dels mantos meus,
perquè quan aneu a missa, de mi vos ne recordeu.
-Ai, filla, la meva filla, ¿no res pus me deixareu?
¿I de les robes broidades, filla meva, què en fareu?
-Les d’or, seran per mortaia, que adornaran lo cos meu
posau-me el vestit de perles i la coixinera d’argent.
-No faceu aital, ma filla, perquè tot se podrirà.
-En ’ver-ho podrit la terra, llavò, mare, ja ho prendreu.
-Ai, filla, filleta meva, ¿això és lo que em deixareu?
-Ai, mare, la meva mare, vos deixaré l’espòs meu;
besau-ló i abraçau-ló, així com fa temps soleu.-
Son pare s’ho escoltava amb un ministre de Déu.
-Ai, filla, filleta meva,
¿què és això que m’heu dit ara? ¿Amb certesa heu sabeu?
-Ai, pare, lo meu bon pare,
després que jo seré morta, en cartes ho trobareu.
Sabeu que estic de contenta,
perque he guanyat dos jornals!
He pegat un copet fals
i he rompuda sa fauç;
ja veis que som de valenta!