La vida de l’homo n’és
com el sol qui no s’atura,
volta el món i pren s’altura,
conforme Déu te permès.
Tant aquell qui minyó n’ès,
com el qui es mor de veiura,
en esser a la sepultura,
de lo viscut no en té res:
només que es mal que ha comès,
qui per entrar al cel l’atura.
A deuanys comença a fer planta
i a cobrar coneixement.
Vull que visca fins a cent
i de bé no en viu coranta;
perque, en esser an es vuitanta,
tot és dolor i turment.
De quina manera canta!
A quinze anys, comença a anar
darrere es devertiments
i sosl no discorre gens
lo que hauria de pensar.
Com si pogués aplanar
el món amb lo seu poder!
Creu que sempre així ha d’esser
i que mai ha d’acabar.
A vint anys, sol més obrir
els uis de l’enteniment,
però, fa tant de valent
com si mai ’gués de morir.
-Tonto, no spas reflexir
que la vida és un moment!-
I no té coneixement
de lo que li pot pervenir.
a vint-i-cinc, més feroç
que un tigre o un lleó,
ja no té subjecció
a los seus superiors.
Ai, Senyor, que d’errors
comet aquell malanat!
Com un cavall desbocat
se’n va a la mort furiós.
A trenta anys, sol reposar
o prendre altre estament;
però, quan un és dolent,
ja no fa petjada bona,
donant martiri a sa dona
o vivint molt malament.
A coranta nays, sol estar
abraçat a l’interés,
darrere aplegar diners
i deixar bona heretat,
i fins a l’eternitat
’fegeix branques an es feix;
però, a l’últim, tanmateix,
se queda d’ell tot turbat.
A coranta-cinc, li ve
una grave enfermetat,
i tot quant ell ha avançat
és pel metge i pel barber.
Vet-aquí, un, lo que en té,
d’esser tan interessat.
No hi ha millor heretta
que es posar l’ànima bé.
A cinquanta nays, diu: -Senyor,
Vós sou que m’heu conservat,
encara que sia estat
del món un gran pecador.
Dau-me un vertader dolor
d’haver-nos agraviat!
A seixanta anys, j ano fia
l’homo de la seva edat,
quan veu que l’eternidat
s’acosta de cada dia.
El millor medi seria
posar-se en un bon estat,
perque, si mor en pecat,
farà a Luzbel companyia.
A setanta anys, ja sol fer
moltíssims càlculs de cap,
perque té por i no sap
si aquell any serà es darrer.
A vuitanta anys, l’alegria
de l’homo acabada està,
perque un vi no pot anar
an es llocs a on solia;
i si té cap fii o fia,
frissen de dur-lo a enterrar,
perque a ca-seva ja fa
més nosa que companyia.
I, si arriba an es noranta,
ja el trobareu arrufat
dins sa cuina retirat,
abrigat amb una manta,
i de fred està gelat
des d’es cap fins a sa planta.
Si es fiis li donen menjar,
molta volta, és de mal grat.
Però si arriba a cent anys,
lo que de molt pocs se veu,
an el món ja fa sa creu,
convençut dels desenganys.
Encara que amb claus i panys
tenga tancats es diners,
quedaran pels hereters,
i, tal volta, pels estranys!
Més informació
Recopilador
Rafel Ginard
Referència bibliogràfica
Cançoner Popular de Mallorca
Via d'incorporació
Transcripció edició
Classificació
Enumeratives
Poble
Campanet
Rima
Assonant
Núm de glosa
24
Volum
IV
Altres cançons relacionades
Val més un pèl de cabrida
negre, que ho siga lluent,
que no tota quanta gent
hi ha a Santa Margalida.
El Rei n’ha fetes fer crides, vivo l’amor!
que crides n’ha fetes fer, que vivo, vivo!
que crides n’ha fetes fer, que vivo l’aronger!
Que tots los més guilants homos, vivo l’amor!,
a la guerra n’han d’aner, que vivo, vivo!
a la guerra n’han d’aner, que vivo l’aronger!
¿Com ho farà Don Juan amb la seva muller?
-Jo qui tenc la muller jove, ¿ane qui la deixaré?
Jo la deixaré a mumare qui la’m guardarà prou bé.
-Mumare, la mia mare, jo vos entreg ma muller,
i no li faceu fer feina sinó cosir o broider.
Si davalla a treure aigo, dau-li el poal més lleuger,
aquell poalet de plata que per ella vaig fer fer.
No la’m faceu porquerola, que tanmateix jo ho sabré.
I al cap de set anys i un dia de la guerra tornaré.
-Ves-te’n, mon fill, a la guerra, com pertoca a un cavaller.
Pots partir sense gens d’ànsi, que molt bé la’t guardaré!-
D’es cap de los quinze dies, va partir lo cavaller;
i al cap de les set setmanes, porquerola la va fer.
I al cap de set anys i un dia, va tornar el bon cavaller.
-Déu vos guard, la porquerola! –Déu vos guard, bon cavaller,!
-¿No em diríeu, porquerola, de qui és aquest terrer?
-De Don Juan del Vilatge, Déu lo torn prest, si convé,
que ha set anys és a la guerra, lluny de la seva muller.
-¿No me diríeu, porquerola, què vos donen per menger?
-Un bocinet de pa d’ordi, no tant com n’he de mester.
-¿No em diríeu, porquerola, què vos donen per beguer?
-Un tassonet d’aigo roja, que es porcs ja n’han fet fanguer.
-¿No em diríeu, porquerola, quin és el vostro jaguer?
-Tenc un jaç a la foganya, just a devora el cendrer.
-¿No em diríeu, porquerola, quina feina vos fan fer?
-Set fuades tenc a tasca i un feix de llenya a lliguer.
-Aspiau les set fuades, mentres jo vos faç el feix.-
Amb la punta de l’espasa es feix de llenya li fé.
-Plegau es porcs, porquerola, que és hora de retirer.-
I a les anques del cavall, el feix de llenya dugué.
-¿On vols colcar, porquerola? ¿a les anques o a la silla?
-A les anques, cavaller, per honra seva i la mia.-
Com va esser prop del Vilatge, es feix de llenya li dé,
perque la gent d’aquest poble no tengués un què xerrer.
-¿No em diríeu, porquerola, quin hostal hi ha avinent?
-Ca Don Juan del Vilatge, un temps feien d’hostaler…
-Déu vos guard, bona hostalera!-Déu vos guard, bon cavaller!
-¿No em diríeu, hostelera, anit de què soparé?
-Tenc capons, galls i gallines, per sopar mon cavaller.
Llavò vin blanc de Girona que ha més de vint anys que el tenc.
-¿No me diríeu, l’hostalera, ambe qui jo sopare?
-Soparà amb la meva fia, aquesta honra li ha de fer.
I, per servir-los en taula, una porquerola tenc.
Porquerola, porquerola, vine a servir el cavaller!
-Si mon marit vos sentia, no m’ho manaríeu més!
-¿No em diríeu, l’hostalera, quin serà el meu jaguer?
-Jaureu a un llit de plata, com pertoca a cavaller.
-¿No em diríeu, l’hostalera, quin serà el meu jaguer?
-Jaureu a un llit de plata, com pertoca a cavaller.
-¿No em diríeu, l’hostalera, anit, ambe qui jauré?
-No jaurà amb la meva fia, que guardada la tendré.
Porà jeure amb la porquera; no sé si la ginyaré.
-Porquerola, porquerola, ¿vols dormir amb el cavaller?
-Set anys que no jec amb homo, i anit també camparé!
Fa set anys que m’ha deixada; ai, Déu meu, ¿quan lo veuré?
Jec devora la foganya, fa set anys, en el cendrer!-
Ell la pren per la mà blanca i a la cambra la dugué:
-Catalina, Catalina, vós sou la meva muller!-
Com ho sentí la porquera, de genois baix d’ell caigué,
i plorava d’alegria, d’alegria que tengué!
Llavors ells dos s’abraçaren com a marit i muller.
-Fora el vestit de porquera, que no el vui veure mai més!
¿A on són les robes bones que, de nuvia, us vaig fer?
-Demanau-les a ma sogra, que per sa fia les té.-
L’endemà dematinada, encara no hi veien bé,
cridant cridant, enfadada, l’hostalera se’n vengué:
-Aixeca’t, oh porquerola, que es porcs ja van p’es carrers!
Aixeca’t, dona vellaca, que ja has jagut amb cavaller!
-Que s’aixec la vostra fia, i respectau ma muller!
Que, si no fósseu mumare, de vós faria un cendrer,
i ventaria la cendra sobre el puig més alt que sé!
A Marratxí i Sant Marçal,
Pòrtol i Sa Cabaneta,
pixen dins una xicreta
per no tenir orinal.
Tradicionari de Mallorca
