Ses muntanyes de Cabrera
són ses més altes del món,
i de tan altes que són
s’hi fa mollera roquera.

Ara vos vui explicar
una paraula que és vera:
Se fé hora de dinar,
i a sa taula no hi ha pa,
i mos hem de conformar
amb quatre fuies de bleda.
I sa dona que me deia:
-Mem què menjarem, demà!-
En no tenir què menjar,
és molt poca s’alegria!
Ni jornal que no tenia,
ni camp meu a on picar,
ni pasterada ni pa
dins sa casa no hi havia.
I, com es mal temps m’apreta,
no hi ha temps ni mar dolent.
D’onsevulla véngui es vent,
partesc cap a Porto-Petra!
Vaig arribar an es Fortí
antes de s’auba trencar;
vaig treure foc i fumar,
sa llinya vaig enllestir.
Sense brumejar ni res,
me pos a pescar tot d’una,
i, trac-trac! m’enverguen pruna
que per poc vaig a mar estès.
I jo tir i torn tirar,
i peg forta sa tirada,
i vaig treure una variada
que pesava mig quintar.
-Altres comptes farem ara!-
vaig dir entre mi mateis.
-Jo sé cert que es ’gafar peix
no és per s’homo qui repara!

Enmig de la mar veig un fum
que se’n puja poc a poc;
si trobes que festeig poc,
tenc s’amor posada lluny.