Perduda, l’havem perduda, la carta de navegar.
Nou mesos que anam per aigo, sense mai terra trobar.
-Posem-mos a jugar a cents, la sort ane qui caurà.-
La sort, per esser tan mala, an el patró va tocar.
Desembaina de l’espasa per el seu pilot matar;
desembaina de la seva per el seu cos defensar.
-Mariners, ¿qui serà de voltros qui d’alt l’abre pujarà?
Li daré dos-centes lliures i una nau per navegar,
i una filla que tenc bella per esposa la hi vull dar.-
I va respondre el més jove: -Jo, patró, jo hi vui pujar.
Quan va esser a mitjan arbre, marinar es posa a cantar.
-Marineret, ¿per què cantes, i no has ’cabat de pujar?
-D’aquí just veig cel i aigo i les ones de la mar.-
Com arriba dalt de l’arbre, a suallà se va sentar.
-Si la vista no m’engana, jo veig terra blanquejar,
i veig dues colometes i dos colomins volar,
i dues torres molt altes a la vorera de mar.
Les torres són de la Seu, sense porer-ho dubtar.
També veig una gran dama que a Déu mos va encomanar,
que a la barca de son pare a bon port pugui arribar.-
Mentres deia estes paraules, marineret cau dins la mar,
i el dimoni qui el vetlava molt prest el va anar a temptar:
-Mariner, ¿què es lo que em dónes i jo et trauré de la mar?
-Jo te donaré un vaixell d’or i plata carregat.
-¿Què he de fer jo el teu vaixell d’or i plata carregat?
Lo que vull és la teva ànima al punt que te moriràs.
-La meva ànima és de Déu i el meu cos és de la mar,
però mon cor vull que siga pel Sant Cristo de la Sang.

Si s’estimat se fa frare
i no em diu de quines ordes,
jo em faré monja a les sordes
d’es convent de Santa Clara.

Tres o quatre nits después
el Comte va a la pastora,
que el seu estimat enyora
i no sap res d’aquell succés.
I quan la veu tan hermosa
devers ells s’hi acosta
i, quan la veu desdenyosa,
li pega an es cor i ell vola.
L’agafa per sa m`qa blanca,
dins un quarto la se’n du
i es Comte, és molt condú, (sic)
sa porta d’es quarto toma.
-Estimat meu, ajudè’m!-
la pobra pastora crida
i en terra cau esmortida;
de lo que passa no es tem.
No es tem d’un fantasma blanc
que an es Comte a cara mira
i per sa cara li tira
una glopada de sang.
-Que el meu cor un altre ja el té.-
El Comte fora de sí,
surt de sa casa rabent
i se’n va dins es torrent
com un cero mort de set.
Quan de lluny li va aparèixer,
el jove qui se’n venia,
hi va anar amb picardia,
sa rancor li fé conèixer.
Li diu: -Mira, tu em fas nosa;
o tu em mates o jo et mat!
Un d’es dos d’aquest combat
hem d’anar davall sa llosa.-
S’espasa li ofereix,
no la vol de cap manera;
el Comte se desespera
i amb sa daga li envesteix.