Tres o quatre nits después
el Comte va a la pastora,
que el seu estimat enyora
i no sap res d’aquell succés.
I quan la veu tan hermosa
devers ells s’hi acosta
i, quan la veu desdenyosa,
li pega an es cor i ell vola.
L’agafa per sa m`qa blanca,
dins un quarto la se’n du
i es Comte, és molt condú, (sic)
sa porta d’es quarto toma.
-Estimat meu, ajudè’m!-
la pobra pastora crida
i en terra cau esmortida;
de lo que passa no es tem.
No es tem d’un fantasma blanc
que an es Comte a cara mira
i per sa cara li tira
una glopada de sang.
-Que el meu cor un altre ja el té.-
El Comte fora de sí,
surt de sa casa rabent
i se’n va dins es torrent
com un cero mort de set.
Quan de lluny li va aparèixer,
el jove qui se’n venia,
hi va anar amb picardia,
sa rancor li fé conèixer.
Li diu: -Mira, tu em fas nosa;
o tu em mates o jo et mat!
Un d’es dos d’aquest combat
hem d’anar davall sa llosa.-
S’espasa li ofereix,
no la vol de cap manera;
el Comte se desespera
i amb sa daga li envesteix.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Narratives
Sineu
Assonant
11
IV
Amb ses paraules me serv,
estimat, que vós heu dites;
dins mon cor les tenc escrites
a un full de paper verd.
Estaba la niña bordando corbatas
con tijeras de oro y dedal de plata.
Pasó un caballero, pidiendo posada.
-Si mis padres quieren, yo, de buena gana.-
Salieron sus padres, le dieron posada,
le pusieron cama en medio una sala;
cortinajes de oro, sábanas y almohadas;
y a la media noche ya se levantó;
a la más pequeña ya se la llevó.
Se la levó al monte y le preguntó:
-Dime, niña Flora, dime, niña Flor,
dime tu apellido y tu nombre no.
-Me llamo Elena.- ¡Ay, qué desgracia!
Sacó un puñal de oro y allí la mató.
A los quince años, por allí pasó
y vió un pastor y le preguntó:
-De quién es esta ermita que aquí veo yo?
-Es de Santa Elena que usted la mató.
-Maldito el convento y el que lo fundó,
que por ti, Elena, voy a la Inquisición!
N’heu estada, hermosa prenda,
privada de rallar amb mi;
ara n’heu de conferir
amb sos majors de la renda.