Hei ’via un galant senyor
que rondava es seu castell.
Suallà, no gaire lluny d’ell,
hi habitava un llaurador.
Només tenia una fia
blaca, rossa, la més bella,
i el senyor, perdut per ella,
s’abrasava nit i dia.
Perque, en tots aquells contorns,
no hi havia cap fadrina
que tengués cara tan fina
ni tantes gràcies ni dons.
Cada volta que la veia,
son amor li ponderava.
I, si li diu que l’adora,
si devers ella s’acosta,
li diu: -Mira, salerosa!-
I ella li torna resposta:
-Vostè es comte i jo pastora.
-Jo, pastor per tu em faré;
de riquesa n’estic fart!
-Senyor Comte, ja heu fet tard,
i el meu cor altri ja el té!-
Es Comte, fora de si,
se’n davalla en es torrent
i, com no veu passar gent,
va sortir enmig d’es camí.
Molt de lluny li va aparèixer
un jove que se’n venia.
Era el jove que volia
sa rancor dar-li a conèixer.
Li diu: -Mira, tu me fas nosa!
me mates o te mat!
Un d’es dos d’aquest combat
posarem davall sa llosa!-
Li pegà quatre sabrades
i sa vida li llevà.
-Així mai podràs tornar
a ca sa teva estimada!-
An es mort el du corrents
a enterrar a dins sa pleta.
Es Comte, fora de si,
s’entrega a ca sa pastora
qui es seu estimat enyora
i no sap què passa aquí.
Dins es cuarto la se’n du,
mira si els ha vist ningú;
sa porta, darrere, tanca.
La pobra pastora crida:
-Estimat meu ajudè’m!-
En terra cau esmortida;
de tot quant passa no es tem.
Se n’entra el Comte i la mira,
i un manto de dol li tira
i a sa cara un glop de sang.
Com se’n tem que ve sa nit,
en es torrent se’n davalla,
i allà es renta i calla
i se’n torna a lo seu llit.
Com se’n tem que l’auba pren,
ell n’obr una retxillera,
i, dins es mirai espera,
i sa taca encara es veu.
I, per espai de set anys,
cada volta que es rentava,
es mirai li presentava
a sa cara un glop de sang.
Yo te daré mi amor,
Y además mi riqueza,
y de mi grandeza,
tu seràs señor.

Busqueret, si vas a Alger, tintana amorosa,
tu faràs llarga volada, tintana amorosa amada.
i diràs a mos parents que mos pares m’han casada.,
Que m’han casada amb un jai, amb un jai barba gelada.
I m’han casada amb un jasi que tenia nou-cents anys,
i m’han casada amb un jpve que ne tenia mil i tants.
Fa set anys que som amb ell i no l’he vist mai de cara
només un dia dins s’hort qui perdó li demanava.
I aquest dia em prometé unes faldetes de llana,
un mantell de gira-sol i un davantal d’endiana.
Li vaig afinar un ull tort i l’altre qui s’entelava.
-No parleu, Ciciliana, no parleu tan llargament,
que, a casa de vostres pares, menjàveu el pa dolent,
i el menjau aquí de xeixa pastat en ribell d’argent.
-Més val estar a ca mos pares i menjar el pa dolent
que haver de sofrir veiures. Déu ajud an el jovent!
-No parleu, Ciciliana, no parleu tan llargament,
que, a casa de vostres pares, vós anàveu per dins fems,
i aquí anau de quadra en quadra i trepitjau or i argent.
Més val estar a ca mos pares, caminar per damunt fems
que haver de sofrir veiures. Déu ajud an el jovent!
-No parleu, Ciciliana, no parleu tan llargament,
que a casa de vostres pares, ’nàveu a missa corrents
i aquí hi anau en calessa amb tot s’acompanyament.
-Més val estar a ca els meus pares i anar a missa corrents,
que haver de sofrir veiures. Déu ajud an el jovent!

Aqueixs monyos estufats
que duen dins Santanyí,
es predicador va dir:
“Això no m’agrada a mi,
i trob que los poren dir
gerrets enfarinoats”.