-Vénc a dir-te, vida mia,
que mon pare m’ha casat
amb una que no volia
i n’estic molt disgustat.-
El dia que em vaig casar,
prest me’n vaig anar a dormir.
Sa meva dona em va dir,
si estava per a vetlar.
I, com va venir a colgar,
jo vaig pegar bor d’es llit:
-Per anit, massa he dormit;
jo me’n vaig a festejar!-
Va dir: -Juan, ¿a on vas?
Vine aquí em ma companyia:
jo te tenc de dar alegria,
en el món, tant com viuràs.
-Tu no em pots donar alegria,
mai d’aquest món me n’has dada!
Aniré a ca s’estimada;
jo, per ella em mataria!-
Tothom em dava el bon prou
i jo deia: -No és així!
D’aquí a demà dematí,
d’ella voldria dur dol!-
Jo no sé si és Déu qui ho vol
o l’àngel qui em va oir:
a l’endemà dematí,
va esser abans d’es sol sortir,
d’ella vaig ’ver de dur dol.
Quan sortia per sa porta,
un amic meu vaig trobar:
-Es capell t’has d’abaixar,
que sa teva dona és morta.-
Vaig possar es capell en terra;
no el poria abaixar més;
si jo tenia doblers,
compraria una guiterra
per fer ballar Na Miquela
per davall es tarongers.
Com la duien a enterrar,
a dins es vas del Roser,
jo vaig dir: -Tapau-la bé,
que mai més pugui tornar!

Rebosillo d’escot blanc,
en duen ses qui pretenen,
emperò ses qui no en tenen,
tot és causa es seu poc tranc.

De porquer m’han fet oguer
i guardador de pollins.
Per passar-me més endins,
ara m’han fet femeter.