-I Na Catalina, ¿on és?
-Ës sortida i no sé on.
-Tot això es culpa vostra.
-FietA, sa culpa no és meva.
Jo la volia casar,
però no la puc ginyar
per ningun caire, a ma fia.
-Oh, mal fésseu mala via
voltos i el qui mirarà,
i que anàsseu més enllà
que es reinat de Barbaria,
i al menos, jo no sabria
noves de tal gent que es fa!
Cada hora i cada instant
puja la meva agonia:
an el dimoni em daria
enc que véngues flamejant!
-¿Què és lo que heu dit dit, mon gremà?
-Que an el dimoni em daria
i amb ell em fésseu casar! (sic)
(Aquí, pareix que hi intervé i parla el dimoni:)
-Tres gotes de sang me basten
si em cauen dins es tinter.
-Jo trob que és mal de sofrir
haver d’encetar sa pell!
-Ja seria un bon bordell
que ara fesses de sentir!
¿D’un tai tan petit fas cas?
Això no és coneixedor.
Més fort serà aquell dolor
que dins l’infern patiràs.
Jo veig frares per aquí;
no solen dur ombra bona;
si dugués una pistola,
no li planyeria es tir.
Si a cas et vol predicar,
no el t’escolts, que no et convé.
-Mal fos Sant Vicenç Ferrer
i encara no em girarà:
massa ell vaig darrere casar.
-Bon gust tens, i no ets grosser.
(Aquí, pareix que intervé un Pare confessor:)
-Me voleu dir, bon germà,
que an el dimoni us sou dat:
¿que no voldríeu tornar
an aquell estat primer?
-Sí pare, si es pot fer.
Jo ara hi voldria tornar,
però, aquell albarà
que an el dimoni vaig fer!
-Deixa fes s’ansi’ per mi,
que amb ses mans el te darà.
(Altra vegada intervé el dimoni)
-Gès! Vat aquí els papers;
ja no vui tal albarà!
(Ara, el Pare confesor:)
-Amb ses mans l’hi has de dar,
o, si no, sé què he de fer.
saps quin ball te seguirà
sense haver-hi guitarrer!
(El dimoni:)
-Ja ho sap sa meva espinada,
de quin modo la’m posau!
(El Pare confessor:)
-Ja saps que et faré de blau
amb aquesta marejada!-
Jo en tenia més de mil
a un paper apuntades,
altres tantes de guanyades,
i no puc trobar es cap d’es fil.