M’he fet un vestit de dol
enrevoltat d’alegria, i el m’he posat cada dia
des que s’estimat no em vol.
L’amo, ¿de què vos queixau?
De raó no en teniu gota:
Si vos fan mal a sa rota,
taiau llenya i tapau.
El diumenge de matí
me’n vaig a missa, endolada,
de mu mare acompanyada,
uis baixos tot lo camí.
I de darrere sent dir:
-La jove ¿què deu tenir
que va tan mortificada?
-Sa prenda més estimada
que tenia, se morí.
Déu ho ha volgut així;
ai de mi, desgraciada!-
-¿Que no sabeu, estimada,
que fadrina enamorada
i s’estimat l’ha deixada,
dins poc temps, molta vegada,
tal és es seu poceir?