Dia quatre de gener
de l’any mil vuit-cents setanta,
una desgràcia molt planta
a Llubí succeïgué.
Si tenc memòria bastanta,
pel temps la vos contaré.
Les onze, faltava un poc,
que la jove festejava,
i, a mitjanit, estava
tota flamejant de foc.
Sa campana qui tocava:
-Petits i grans, tots correu,
I a can Bordoy trobareu
ses cases qui fan flamada!
Na Catalina i sa mare,
si no són mortes encara,
de dins es foc les traureu!
I us assegur que tendreu,
el dia que us morireu,
la glòria asegurada!-
Na Catalina dirà,
com s’encontrarà amb sos lladres:
-Amb tretze guinavetades,
no em vàreu porer matar!-
Catalineta Bordoy,
ho contaràs a ta mare:
que una fuia d’atzavara
és bona p’es seu genoi..

Al•loteta, vine,
veuràs què he trobat:
unes sabatetes
d’un escarabat.

En Querol Tut-turutut
i En Picol tot enfadat,
En Rosselló cap-pelat
que el volgué comprar banyut,
i ara l’han trobat feixuc
i tot s’ha desbaratat.
Es refereix a una festa que feien a Sineu per Sant Cristòfol. Mataven un bou, ballaven, corrien i donaven un quilo de carn i una coca als confrares que havien pagat deu cêntims cada setmana. Aquell any la festa caigué en divendres i el rector la volgué suprimir.