Per estar enamorat,
amb mon pare em baraí.
Aquí em vaig determiní (sic)
d’anar-me’n a fer soldat.
Me’n vaig anar a Ciutat
a casa del capità:
-Senyor, jo som un paisà
que vénc a fer-me soldat.-
Amb la cara conegué
que no n’havia dinat.
-Vine aquí, Miquel Ferrer,
vet aquí peix dins un plat
i llavò pa recolat:
menja fins que estaràs bé.-
com vaig estar ben atapit,
que pus menjar no volgué:
-Vine aquí, Miquel ferrer,
t’assajaré aquest vestit-,
que me va estar tan bé
com si per jo fos cosit.
A dins un cuarto tots sols,
no hi havia mé persones,
ell agafà ses tisores
i m’escapçà es reganyols.
-Senyor, ¿per què fa això ara?
-Miquel Ferrer, el Rei ho mana:
a tots los ho hem d’escapçar.-
Me’n vaig anar a passejar
per tota l’artilleria,
i la gent qui em coneixia
no feia sinós mirar.
Com vaig esser en es mercat,
un amic meu vaig topar.
Lo prompte em va demanar:
-Miquel Ferrer, ¿que és estat?
-En aquest punt m’he assentat.
si ho voleu esser, estimat,
vestit per vóstambé hi ha.-
Com vaig esser en es Moll,
qui estava a punt d’embarcar,
-Mal me facen ses pessetes,
com a plaça em vaig ’sentar.-
Com vaig esser enmig de mar,
qui ja no veien cap porta
vaig dir: -Adiós, Mallorca!
Ditxòs qui hhi porà tornar! –
Com vaig esser enmig de mar,
qui partien es bescuit,
-Bona mort me n’hagués duit,
com a plaça em vaig ’sentar.
Daràs comandacions
mon pare i a mumare,
a germans i a germanes,
a cunyats i a cunyades
i a Na Francina Aguiló
que és sa que més estimava.

Tu ets la guilant guilant,
tu ets la guilant garrida;
tu ets la rosa florida,
coïda del roser blanc.

Es gorrions ja són grossos
quan ve que surten d’es niu,
i per damunt ses teulades
fan: “Tiu, tiu, tiu, tiu, tiu, tiu,”.