En es portell del Rei moro, una mala herba hi havia;
si la jove ne menjava, danyada ne romania.
La Infanta Isabel va esser la desgraciada
que d’aquella herba menjà i en va romandre danyada.
El Rei estava a la taula, fit a fit la se mirava.
-¿Per què me mirau, Senyor, per què me mirau la cara?
-¿I com no et tenc de mirar, si pareix que estàs danyada?
-No, mon pare, no és això; és l’amr qui m’ha olvidada.
Me som banyada a l’estany i l’aigo m’haurà opilada.-
La feren mirar a vuit metges, los millors de dins Granada.
Quatre li miren los polsos, quater li miren la cara,
i tots quatre s’avengueren : -La Infanta n’està danyada!
Que la se’n duguen a un bosc, que no sia mermulada.-
Digueren que no ho sabien per no agraviar son pare.
Just saben la veritat una esclava i sa mare.
La se’n duen an el bosc, perque està molt delicada.
L’esclava l’anava a veure, la vestia i la calçava.
-Jo l’hi diré, mala nina, jo l’hi diré a ton pare!
-Si l’hi vols dir, diga-le-hi; diga-le-hi, la mala esclava,
que vaig menjar d’aquella herba, perque talent no tenia!
-Bon dia tenga, mon Rei.- L’esclava, tengueu bon dia.
-Vos vénc a explicar un secret, si m’alliberau la vida.
Que la vostra vida, esclava, ben alliberada sia
-La Infanta dona Isabel tres infants ja nats tenia.
Si digués que en tendrà quatre, cap mentida vos diria.-
Com el Rei va sentir això, se va asseure a sa cadira.
Se pegava tocs p’es cap: -Anau a menar ma fia!

-Mala fia, vine ací; vine ací, la mala fia;
si lo que m’han dit és ver, pompte te castigaria.
Mandaré fer un gran foc i seràs cremada viva.
Emperò si veig que és fals, l’esclava castigaria.
Mandaré fer un gran foc i seràs cremada viva.
Emperò si veig que és fals, l’esclava castigaria.
-Lo meu pare, aquí em teniu, poreu fer la vostra via.
Ja sent los dolors de part, l’infant vol venir a la vida.
A la cambra em trobareu; prest sabreu si és nin o nina.
Mentres salveu l’infantó, a mi em poreu cremar viva!

Sogra, quan vos morireu,
enviau-me a demanar,
que una carta he d’enviar
a infern, i la hi dureu;
bon passatge que sereu,
perque sé que hi heu d’anar.

Es migdia, per dinar,
s’acostuma posar taula.
Es bé que vull an En Jaume,
ningú el me farà mudar.