De ses més tristes del món
me trob, perque ho vol mon pare,
i los ossos de mu mare
se’n senten d’allà on són.
Un temps, com era fadrí,
fent gloses me devertia,
i ara, de cada dia,
lo que em lleva s’alegria
és es talec d’es molí,
perque tenc de mantenir
ets infants que Déu m’envia.
Mu mare ja té es llit fet
per quan me pegarà En Pere.
¿Sabeu sa carabinera
que em movia tant de plet?