Preg a Déu que vos vengués
de blat una bona anyada,
d’ordi, de xeixa i civada,
barcella per garba fes;
garroves p’es garrovers,
una cosa mai pensada,
que en pegar-los espolsada
sa terra cobrigués;
a sa vinya, sa cenrada,
que Déu no la permetés,
i en esser en es cup vos fes
a dobla per carretada.

Que és estat de diferent,
amor, de lo que em pensava!
Com més bonança esperava,
més fortuna he anat corrent.

Amor, sa primera pedra
ja no la posàreu bé,
i ara es marge se’n ve;
tant cau envant com enrere.