El rei n’ha fetes fer crides; viva l’amor!
Crides n’ha fetes fer. Que viva l’oranger!
Que tots los més galants homos a la guerra n’han d’aner.
I don Juan del Vilatge diuen que ha d’esser el primer.
Jo que tenc la muier jove, ¿ane qui la deixaré?
La deixaré a mumare, que la’m guardarà més bé.
-No li faceu fer cap feina, només cosir i broder;
no li faceu treure l’aigo amb ses gerres d’es gerrer;
amb so poalet de plata que aposta li vaig fer fer.-
Del cap de les set setmanes, porquerola la va fer;
del cap de los siete años, va venir un cavaller.
-¿Vols-me dir, tu, porquerola, de qui és aquest terrer?
-De don Juan del Vilatge; jo som la seva muier.
-¿De qui són els porcs, porquerola, que tu los guardes tan bé?
-De don Juan del Vilatge, Déu lo torn prest, si convé.
¿Vols-me dir tu, porquerola, què te donen per comer?
-Un bocinet de pa d’ordi que encara no em basta bé.
-¿Vols me dir tu, porquerola, què te donen per bever?
-Un poquet d’aigo de bassa, que encara no em basta bé.
-Aplega es porcs, porquerola, que és hora de retirer.
-Set fuades tenc a tasca i un feix de llenya a fer.
Se destira de l’espasa i es feix de llenya li fé.
i a ses anques d’es cavall es feix de llenya dugué.
-¿Me vols dir tu, porquerola, casa a on fan d’hostaler?
-Ca don Juan del Vilatge un temps hi solien fer.
-Me vols dir, tu, hostalera, anit amb qui soparé?
-Soparà amb la meva fia, perquè la hi comportaré.
-¿Me vols dir, tu hostalera, anit ambe qui jauré?
-Dormirà amb la porquerola, que n’ès bona de ginyer.
-Set anys ha que no tenc homo, anit tampoc ne tendré.-
L’agafa per la mà blanca, dins la cambra la dugué:
-Catalina, Catalina, tu n’ets la meva muier.
Demà dematí sa mare ben prest la va desperter;
-Aixeca’t, bruta, malvada, que has dormit amb cavaller!
Aixeca’t, bruta, malvada, que es porcs ja van pel carrer!
-Que s’aixec la seva filla, qu ejo no ho comportaré.
I si no fósseu mumare, de vós faria un cenrer
i dalt la muntanya més alta allà el ’niria a venter!-
Que vivo vivo, que vivo l’oranger!

D’un estiu surt un hivern,
s’ennigula, plou i trona.
Quin cor fort que té una dona
qui deixa sa mare bona
per servir un homo extern!

Na Petita i en Menut
varen fer una concordi’:
que qui vol menjar pa d’ordi,
no ha d’anar a can Pancuit.