Un dia anant a passeig
la vaig trobar;
promete li vaig demanar
si festejava.
I ella em dissimulaba
no sé per què.
¿Voleu creure si dic ver
que no sabia
ambe quin sant les havia
ni amb qui tractava?
Sa conversa que li dava,
vet-la-t’aquí.
A la fi se descobrí:
de can Bascós!
I vaig estar tot gojós
quan ho vaig sebre.
Basta tenga es nom d’hereva,
i ella Blanca.
Fins a sa darrera branca
enamorat,
ja no m’haguessen tapat
amb set flassades!
De vengudes i anades
en vaig passar,
i a ca seva vaig anar
honradament,
i vaig veure un pretendent
que ella tenia.
I llavò ja no hi havia
més que adorar,
sinó que era En Damià
de ca N’Ozonas.
A la fi moguérem bromes
d’es cap d’un any,
i venguérem a parlar
sobre soldats,
i vaig quedar baraiat
amb tot ca seva,
i la privaren a ella
de rallar amb jo.
No et pensis que per això
li das es si;
mos tornàrem avenir
altra vegada.
-A mi sempre em tens guanyada,
en voler tu.
-No et pensis que per ningú
jo et deixaré.-
I ella va dir, també,
que confiàs.
-Si et cases amb En Damià,
¿què pots tenir?
Es posar-te es dematí
cànyom davant!
Aquí duràs parfalans
i cordoncillo;
sapis que portaràs brillo,
en esser-hí.
Com passaràs per aquí,
tan adornada,
pareixeràs qualque dama
de cavaller!-
Tant de sermó li va fer,
que la ginyà,
i a la fi s’hi casà,
amb don Josep Planes.

El Rei tenia tres fies hermoses com una plata.
El Rei s’enamora d’una: -Sa petita és sa més guapa!-
La Reina, com ho va sebre, la vat ancar dins la quadra,
sense beure ni menjar més que un pic cada setmana.
I pel seu menjar li dóna tonyina i carn salada,
i pel seu beure li dóna aigo de la mar amarga.
Passa un dia, en passen dos, passa tota una setmana,
i ella, de set que tenia, treu el cap a la ventana.
Veu les seves germanetes qui amb coixinet d’or broidaven.-
-Germanetes del meu cor, germanes de la meva ànima.
¿n’hi hauria cap de voltros que em volgués dur un poc d’aigo,
que la boca s’hi encén i la llengo és una brasa?
-No te’n volem dur, maldita, no te’n volem dur, malvada;
no fosses volguda esser estimada de mon pare!-
Ella se’n torna molt trista, els seus uis li espirejaven.
Passa un dia, en passen dos, passa tota una setmana,
i ella, de set que tenia, treu el cap a la ventana.
I veu los seus germanets qui amb cartetes d’or jugaven.
-Oh, germanets del meu cor, germanets de la meva ànima,
¿n’hi hauria cap de voltros que em volgués dur un poc d’aigo
que la boca s’hi encén i la llengo és una brasa?
-No te’n volem dur, maldita, no te’n volem dur, malvada;
no fosses volguda esser estimada de mon pare!-
Ella se’n torna molt trista, els seus uis li espirejaven.
Passa un dia, en passen dos, passa tota una setmana,
i ella, de set que tenia, treuel cap a la ventana.
I veu la seva mareta qui amb un fuset d’or filava.
-Mumareta del meu cor, mareta de la meva ànima,
¿n’hi hauria cap de voltros que em volgués dur un poc d’aigo,
que la boca s’hi encén i la llengo és una brasa?
-No te’n volem dur, maldita, no te’n volem dur, malvada;
no fosses volguda esser estimada de ton pare.
Ella se’n torna molt trista, els seus uis li espirejaven.
Passa un dia, en passen dos, passa tota una setmana,
i ella, de set que tenia, treu el cap a la ventana.
Va veure lo seu bon pare que de caçar arribava.
-Oh, mon pare del meu cor, mon pare de la meva ànima,
¿n’hi hauria cap de voltros que em volgués dur un poc d’aigua,
que la boca s’hi encén i la llengo és una brasa?
-Correu, criats i criades, a pujar-li un càntir d’aigo!-
I, com varen arribar, morta i freda la trobaren;
àngels a cada costat, la Verge la coronava.
Tots els qui hi havia allà ’naren a s’acompanyada.
Son pare va esser salvat i sa mare condemnada,
la seva fia salvada per tota una eternitat.

¿Sabeu En Jaume Terrola,
soldat d’es meu batalló?
Fadrina que té tristor,
en veure’l ja se consola.