Es mocador que em va dar
ja n’era ben rentador:
hi vaig sembrar un ciuró
i luego ja va grellar.
Quan pus ciuró no tingué,
vaig tirar sa soca en terra:
hi judicaren fusters
dos mil bastiments de guerra
i llavò una galera
i set llaüts de pescar
i cent barques per dins mar,
totes descobreixen terra.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Humorístiques
Artà
132
II
Sa Cleda de Ca s’Hereu
vet-la-t’allà que ja és clara,
i es majoral ha dit ara:
-Callau; al punt dinareu.
-Adiós, flor d'hermosura,
abraçada amb l'interés.
Ja no mos veurem mai més
en no esser a la sepultura.
Déu te do tanta ventura
com desig per mi mateix.
-Ja no vaig per l'interés;
ja n'estic desenganada.
Me convé estar casada
amb so que m'estima més.
Yo tenía siete perros. Uno me lo pilló el tren.
No me quedan, no me quedan, no me quedan más que seis.
De los seis que me quedaban uno se fue de un brinco.
No me quedan, no me quedan, no me quedan más que cinco.
De los cinco que quedaban, uno se fue de un salto.
No me quedan, no me quedan, no me quedan más que cuatro.
De los cuatro que quedaban, uno se murió de sed.
No me quedan, no me quedan, no me quedan más que tres.
De los tres que me quedaban, uno se murió de tos.
No me quedan, no me quedan, no me quedan más que dos.
De los dos que me quedaban, se llevó uno el tío Bruno.
No me quedan, no me quedan, no me quedan más que uno.
El uno que me quedaba, se le salió a la portera,
y le dio un palo mortal por cagarle en la escalera.
Aquí acaba el cantar.