(Fragment final)
-¿A on és la mia guiterra, que jo solia sonar?
Me’n ’niré pel seu carrer, veiam si em coneixerà!
-Aixeca’t, la rica Infanta; no és hora de dormir, ja.
Sentiràs lo bé que canta la sirena de la mar.
-No és la sirena, mumare; no solia així cantar;
només que és això un jove que, per mi, penando va.
-¿No ho hauries dit, ma filla, i lo haguera fet matar?
-Matar un i matar l’altra, de mi poreu començar.-
Matà un i matà l’altre; tots dos los feren matar.
Los posaren dins l’església,un a darrere sa porta
i s’altre baix de s’altar. D’un va sortir una paloma
i de s’altre un palomar.

Per lo senyal, etc., etc.,
L’oferta d’aquest dia
està concedida
a l’amo En Pere Combrombo Martí.
S’aubardà an es camaiot.
Qui no menjarà camaiot
li posaran s’aubardà.
Paraules d’un xot negre
qui passa an es bé-a-bà,
escrites a un llibre
de paper d’estrassa,
tot ple de pinyols
de carabassa.
Germans:
Escoltau aquest sermó
perque està molt embuiat.
Ell jeia dins un sac
perque tenia calor.
Ell afinà un voltor
que s’aficà dins un pou.
Quan va tenir es llevat tou,
se’n va anar a l’ofici.
Dona qui no té judici
no pot sur volant redó.
Jo som un gros pecador
qui confés la veritat.
Tenia un ase gelat
que era tan poc discorregut
que va anar catorze nays perdut
per dins un plat de cafè.
I llavonses tenia un mè
qui té un nas com una pinya,
i cada dia mou rinya
a ses gallines d’Andratx.
Dia vint-i-cinc de maig
vàrem sembrar sa rota,
i no va ploure cap gota.
Cap granet vàrem coir.
L’amo En Pere Cobrombo Martí
traginava aigo amb un paner.
Dia quinze de gener,
vàrem sembrar ses llenties.
S’ase voltà quinze dies
amb ses cames per amunt.
A l’instant va estar difunt,
perque jo amb un bon verdanc
li feia plim-plam-plim-plam
per damunt s’esquena seva.
Ses dones de Capdepera
m’alaben es serigot,
i jo dic que es camaiot
és set vegades millor.
Mentre tocaven matines,
es porcell se va amagar.
¿I a on diríeu que s’amagà?
Dins sa butza d’un xot.
I si trobau que dic poc,
encara hi puc afegir.
Ses dones de Santanyí
no coneixen s’as d’oro.
Un dia vaig veure un lloro
que adobava un llantoner,
i de ràbia que tengué,
va arrancar sa coa de s’ase.
I l’amoEn Pep Esclafada,
al punt que hagué sopat
se va fer dins es calçons.
¿Com no rebentau de pena?
¿Com no teniu mil duros d’or?
M epesa de tot mon cor!
M epesa, vos dic. Des d’ara,
vui beure i vui menjar.
Qui ha fet avui, farà demà!
Com Cristum Dòminum nòstrum.

Posa llenya, Bernadí,
i farem una flamada,
que sa teva enamorada
s’ha banyada p’es camí.