No te’n vagis, no, per Déu,
que em podries olvidar.
Sense tu no puc estar,
Pere-Antoni, estimat meu.

N’era lleuger de la cama,
tots els mals passos seguia
i el dimoni li eixia
conforme fos una dama.
-Senyora, ¿què té d enou son marit,
que, a altes hores de la nit,
vaia sola p’es carrer?
-Senyor meu, jo som anada
a una caas de joc,
i m’hi he estorbada un poc
i els meus criats m’han deixada.
-Senyora, si vol venir,
a casa l’acoiré,
bon sopar li daré
i un bon llit per dormir.
-Si vostè no em destapàs
i en secret m’ho tengués,
que el meu marit no ho sabés,
poria esser que em ginyàs.
-A casa tenc dos criats
i també dues criades;
elles ja estaran colgades
i ells també estaran colgats.
No ho sabran persones nades,
lo que jo i vós hem tractat.-
Los dos se’n varen anar
a acas del cavaller,
i a lo punt ell li tragué
coses bones per sopar.
-Cavaller, jo som sopat.
-I jo, senyora també.
-Ara m’ha de dir on té
un llit que sia guardat.
-Aquí deçà tenc un llit
on jeia la meva esposa.
Si m’ofereix una cosa.
la hi deixaré jeure anit.
-Jo ho tendria per afronta,
res haver-lide negar.
De tot quant demanarà
esta nit ’nirà a son compte.
Mentres que se descalçava,
per anar-se’n a colgar,
el cavaller hi va entrar,
i ella li va preguntar
si sabia amb qui tractava.
Va respondre el cavaller:
-Senyora, jo res no sé,
però me pens haver-lès
amb una dama de bé.
-Si jo fos dama de bé,
no faria lo que faç.
Comana’t a Sant Antoni,
que mal encaminat vas!
Jo no faç cap cerimòni’
a ningun cristià nat…
I sabràs la veritat:
que les has amb el dimoni.-

(Aquí el dimoni se treu una llista amb els pecats del cavaller i els hi llegeix.)

N’era escrita de buscai,
de papare no massa bo.
El qui va darrere això,
ja pot prendre bon mirai!
A lo punt comparegueren
de dimonis un quefer
i an el pobre cavaller
a l’infern el se’n dugueren.
Del demés no sé què feren,
ni sebre-ho no he de mester!
Pensant jeure amb sa senyora,
llavonses no va esser ver.
Així ho fa el qui s’enamora
de coses que no pot ser.

Dia devuit vaig anar
a veure’t tan ben servida,
com una rosa polida,
tenies salut complida
com de tu em vaig departar.
I cinc dies més enllà,
es mal ja t’hagué rendida,
i aquí sa meva vida
se comença a trastornar.
En el dia vint-i-tres,
vaig tornar altra vegada,
a veure’t, prenda estimada,
i, per estar incomodada,
jo vaig passar sa vetlada
sense porer-te dir res.
I deia: -No sé com és
que una creu amb tant de pes
damunt jo s’és carretada.
Del dia vint-i-tres parl,
tan llamentable per mi,
vaig començar a descobrir
principi d’un mal camí:
mirau si jo vaig tenir
bones festes de Nadal.
No ho mirava per tan mal
que es meu tresor principal
tan prest hagués de finir.
En el dia vint-i-quatre,
ja se comença a agravar.
Si Déu no hi alça la mà,
sa medicina és en va.
i no hi val res s’or ni sa plata.
Déu mos cria i mos mata.
Sis anys per ella vaig batre
i no hi vaig coir es gra.
Però em puc apreciar
que no la m’ha pres cap pirata.
A vint-i-cinc esperava
que tombàs l’enfermedat
i que Déu li ajudàs
amb so seu poderòs braç
del cop que li amenaçava.
Amb la mort no hi ha cap trava
ni paret que l’embaraç:
ja m’ha pres de dins es jaç
sa prenda que més amava.
En el dia vint-i-sis,
sa pena ja em consumia,
i deia de nit i dia:
-Si aqueixa jove moria,
tota sa vida seria
en el món un infeliç.-
I prompte va esser precís
dispondre i fer obra pia.
Jesús meu, lo que voldria,
amb sa vostra companyia
visqués en el Paradís.
A vint-i-set, més envant,
la vida se conservava
i jo trastornat estava
ple de llanto i espant.
I ajoneiat, plorant,
cent vegades cada instant,
an el Cel la comanava.
En el dia vint-i-vuit,
tampoc no campa millor.
Oh, tresor de gran valor,
i jo, traspassat de dolor,
bé puc exclamar amb raó
que el món per mi és quedat buit.
En Déu, no hi ha cap descuit,
i qui d’Ell vol anar fuit
navega sense timó.
Dia vint-i-nou va entrar
la mort pel món estesa:
a Son Hortorell fé presa
d’una jove de bellesa.
Per mi tot serà pobresa,
no tenia altra riquesa
en el món que apreciar.
Sa pena que em va deixar,
per porer-la declarar,
no hi ha enteniment humà
ni ciència ni llestesa.
La mort entrà a Son Hortorell
amb un domini antic:
matà la jove Judit
i Salomò i David,
ningú hi ha existit (sic)
ni murada ni castell.
A mi m’ha pegat bon pastell,
no m’ha llevada sa pell,
emperò m’ha destruït.
Madona, vós sou sa mare,
de plorar teniu raó,
i jo, En Toni Rosseió,
li tenia més amor
que si haguès estat son pare,
i per això patesc ara,
ausent de sa seva cara,
tan cruelíssim dolor.
oh, dolça Verge Maria,
consol de los pecadors,
què sentiments i dolors
com vostro Fii preciós,
clavat en la creu, moria.
Jo, una jove que tenia,
amb sa vostra companyia
visca eternament amb Vós.
Convé que donem passada
a ses coses que Déu fa;
sabem que no pot errar,
tot ho té en sa seva mà
i, com vol, mos pot llevar
sa vida que mos ha dada.
Magdalena, prenda amada,
ja ets morta i enterrada,
i encara et vui adorar.
En Rosseió no s’olvida
de tu, i te vol adorar.
Si poria dispensar
per fer-te ressucitar,
no faria cas de dar
la mitat de sa meva vida,
i Vós, bondat indifinida,
en el Cel l’haureu ’collida,
perque Vós l’heu redimida:
ja sabeu lo qu eus costà.