Sa guerrera m’he mirada
d’es cap fins an es talons,
i a sa brutor d’es garrons
hi poren néixer ciurons
de catorze pams d’alçada.

Un homo qui és malfener
fa feina de mala gana.
Maleïda sa capçana
que mon pare em va fer fer!

Ja s’ha perduda la carta, la carta del navegar.
Nou mesos i anant per l’aigo, sense la terra trobar.
-Mariners, juguem al cent, la sort ane qui caurà.-
I la sort anà tan mala quen an el Capità tocà.
-¿Qual de voltros, mariners, a l’arbre voldrà pujar?
Dos-cents duros guanyaria i un barco per navegar.
Una fieta que tenc amb ell es podrà casar.-
Va respondre el més petit : -Som jo el que hi vui pujar.
Quan va ser a mitjan abre, mariner es posà a plorar.
-¿De què plores, mariner? ¿de què plores tan prets ja?
-Si la vista no m’engana, terra no veig blanquejar.-
Quan va esser a dalt de l’arbre, mariner es posà a cantar.
-¿De què cantes, mariner? ¿de què cantes tan prest, ja?
-Si la vista no m’engana, terra ja veig blanquejar.
També veig una torreta amb dos coloms blancs volar;
també veig una senyora amb un rosari en sa mà.
Posem-mos així com ella i Deú mos assistirà.-
Diguent aquestes paraules, mariner caigué a la mar.
El dimoni temptador, totd’una el va anar a temptar.
A la vista de tothom, un peix el se va menjar.
S’ànima entegà a Déu i el cos a la mar salada
i es cor que sosl li quedà a la Verge Soberana.