Per una senyora planc
es devertiment deixar,
perque n’han feta aixecar
una qui seia en es banc.
No és tan dolenta sa sang
i que vermei siga blanc
que l’haien de trepitjar.

Dues germanes bessones
fortes de morro i de mans,
que, quan son marits les toquen,
estan sempre mossegant.
An aquestes mossegades
la gent les capgira tant,
que ja no deixen persona
que sembli fia d’Adam.
Unes tisores.

Jo voldria que la vesses
quan va d’es dies feners:
mesclada amb sos oliers,
no crec que la coneguesses.