Jo tenc es meu passerell
que canta i fa sa passada.
Jo el duré a penjar a s’entrada
de can Damià Sorell.

Garbaió, mira per tu,
posa ses rels a bon lloc,
perque, si se cala foc,
no el t’apagarà ningú.

Un dia anant a passeig
la vaig trobar;
promete li vaig demanar
si festejava.
I ella em dissimulaba
no sé per què.
¿Voleu creure si dic ver
que no sabia
ambe quin sant les havia
ni amb qui tractava?
Sa conversa que li dava,
vet-la-t’aquí.
A la fi se descobrí:
de can Bascós!
I vaig estar tot gojós
quan ho vaig sebre.
Basta tenga es nom d’hereva,
i ella Blanca.
Fins a sa darrera branca
enamorat,
ja no m’haguessen tapat
amb set flassades!
De vengudes i anades
en vaig passar,
i a ca seva vaig anar
honradament,
i vaig veure un pretendent
que ella tenia.
I llavò ja no hi havia
més que adorar,
sinó que era En Damià
de ca N’Ozonas.
A la fi moguérem bromes
d’es cap d’un any,
i venguérem a parlar
sobre soldats,
i vaig quedar baraiat
amb tot ca seva,
i la privaren a ella
de rallar amb jo.
No et pensis que per això
li das es si;
mos tornàrem avenir
altra vegada.
-A mi sempre em tens guanyada,
en voler tu.
-No et pensis que per ningú
jo et deixaré.-
I ella va dir, també,
que confiàs.
-Si et cases amb En Damià,
¿què pots tenir?
Es posar-te es dematí
cànyom davant!
Aquí duràs parfalans
i cordoncillo;
sapis que portaràs brillo,
en esser-hí.
Com passaràs per aquí,
tan adornada,
pareixeràs qualque dama
de cavaller!-
Tant de sermó li va fer,
que la ginyà,
i a la fi s’hi casà,
amb don Josep Planes.