Rossinyol de primavera, tu que vas cantant, cantant,
ja diràs a mon aimada que l’esper amb un gros plant,
per sebre que la guerreja un altre jove galant.
Déu faci sia mentida una desgràcia tan gran.

Molts diuen:-No hi aniria!
¿Tan enamorat n’estàs?-
Jo, ¿sabeu quins comptes faç?
Que sé quin pa m’assacia.

Es fusters fan ses arades
d’es llenyam de més endins.
Entre muntanyes i pins
jo tenc ses amors posades.