Un temps, sentir dir "Miquela",
que ho trobava d’esquerrà!
I ara, de poc ençà,
en sentir-la anomenar,
m’agenoi i bes en terra.

Venia de Santanyí,
amb una fosca revolta,
p’es camí me varen dir:
-Andreu, Na Roseta és morta!-
No sé si ho feien a posta
o per dar-me més tristor:
uns me deien que era morta,
altres que estava millor.
I jo, per sebre-ho més cert,
me’n vaig anar a ca sa tia:
-Tia, ¿què fa sa cosina?
-Diuen que se vol morir!-
Quan de ca seva sortia,
vaig trobar el senyor doctor:
-Senyor doctor, ¿què li troba?
-No la trob massa millor.-
amb la guiterra hi aní,
pensant la devertiria:
-Roseta, da’m alegria:
tu ja no fas cas d emi!-
En el mercat me trobava
quan tal nova em varen dar,
que la que més estimava
estava per expirar.
Crida son pare i sa mare:
-Donau-me sa mà a besar,
que és sa darrera vegada
que vos faç inquietar!-
Quan l’havien de vestir,
s’estimat li estava prop.
Va dir: -Posau-li aquest floc,
pareixerà un xerafí.-
Quan la treien de sa cambra,
cantaven es capellans;
son pare i es seus germans
rebentaven de penar.
Quan la treien de ca seva,
sa música va tocar.
S’estimat l’acompanyava
i s’esclata de plorar.
Sa mareta va darrere
i no deixa es mocador:
-Adiós, Roseta meva,
tu ja no seràs pus meva
sinó de Nostro Senyor!-
Els quatre que la portaven
a la seva sepultura,
era cosa de tristura:
tots quatre la festejaven!
Quatre eren qui la portaven;
tots duien capa de dol.
Se n’anaven a sa mare:
-Nostro Senyor vos consol!
De Na Roseta que és morta,
si la gent se n’aconhorta,
vós i jo durem es dol!-
Quatre eren qui la portaven
i quatre qui feien llum
i, d’es vuit, n’hi havia un
qui els seus uis mai s’eixugaven.
El qui més bé la volta,
no la gosava enterrar:
la volia contemplar
com Sant Josep i Maria.
Quan va esser a dins sa tomba,
sos cabeis tornaren d’or.
Conten que s’arrepentiren
tots els cors dels pecadors.

Si vós m’anau amb tramoia,
jo us 'niré amb so cor traidor:
vós ne prendrà, bona amor,
com es cavall corredor
que en esser dalt, no té joia.