Es dia que plou i trona,
s’aigo sol fer saragai.
Jo no em cansaria mai
de rallar amb s’amor bona.

No trob cap eina plaent
que ningun menestral faça
sinó un brocal i tassa
i es flasco de s’aigordent.

Na Margalideta
de ca’s Petacó
me farà un favor
com bé li vendrà.
Ella, ¿de què va?
Cerca enamorat,
o jove o granat,
que la devertesca.
Ella és una bresca
de mel ensucrada.
Ella diu a sa mare,
si per gendre em vol.
No té gens de son,
vespres ni matins,
emperò de grins
de segur que en sent.
Ella just té esment,
si a missa va,
si pel cas veurà
passar cap fadrí;
ell no me vol a mi,
la bella estufada,
i no és afectada
d’olor de carbó!
Jo li tenc amor
perquè n’és molt bella.
És un poc morena,
però no hi fa res.
Enomorats, tres,
ben segur los té.
Amb un carreter
ella hi té trempat
i amb un soldat
que molt l’encativa:
-Tu pots, Margalida,
dar-me llibertat.
Departat de tu,
me som enyorat!
Els amics me diuen:
-Mateuet, ¿què tens?
Tu no cantes gens
ni tens alegria!
En Na Margalida
tens es pensaments!-
Ja se’n van los dos
a regar es fesols.
-Mateu, si no em vols,
jo ho diré a mumare
que compr sa mortaia,
que la’m vui posar.
I així, los dos
’cabarem de penar!